Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gilles Deleuze: la repetició

La repetició res canvia en l’objecte que repeteix, sinó que canvia quelcom en l’esperit que la contempla: aquesta cèlebre tesi de Hume ens condueix al moll del problema. Com la repetició pot canviar quelcom en el cas o element que es repeteix, ja que implica de ‘iure’ una perfecta independència de cada presentació? La regla de discontinuïtat o instantaneïtat en la repetició es formula així: res apareix sense que una altra cosa hagi desaparegut. Tal és l’estat de la matèria com Mens momentània. Però com pot dir-se «el segon», «el tercer» i «és el mateix», atès que la repetició es desfà a mesura que es fa? La repetició manca d’en-sí. Per contrapartida, canvia quelcom en l’esperit que la contempla. Tal és l’essència de la modificació. Hume pren com a exemple una repetició casuística, del tipus AB, AB, AB, A... Cada cas, cada seqüència objectiva AB és independent de l’altra. La repetició (encara que en rigor no pot parlar-se de repetició encara) no canvia res en l’objecte, en l’estat de les coses AB. En canvi, una transformació es produeix en l’esperit del que contempla: una diferència, quelcom nou, en l’esperit. Quan A apareix, jo espero ja l’aparició de B. És això el per-a-sí de la repetició, com a subjectivitat necessària que ha d’entrar necessàriament en la seva constitució? La paradoxa de la repetició potser no és que no pugui parlar-se de repetició, sinó mitjançant la diferència o el canvi que introdueix en l’esperit que la contempla? Mitjançant una diferència que l’esperit sostreu a la repetició?

En què consisteix aquest canvi? Hume explica que els canvis idèntics o semblants, però independents, es fonen en l’imaginació. La imaginació es defineix aquí com un poder de contracció: placa sensible, reté a un quan l’altre apareix. Contreu els casos, els elements, les fallides, els instants homogenis, i els fon en una impressió qualitativa interna de cert pes. Quan A apareix, esperem a B amb una força equivalent a la impressió qualitativa de tots els AB contrets. No és ni una memòria, ni una operació de l’enteniment: la contracció no és una reflexió. Parlant amb propietat, forma una síntesi temporal. Una successió d’instants no fa el temps, sinó que el desfà; marca tan sols el punt del seu naixement sempre avortat. El temps només es constitueix en la síntesi originària que versa sobre la repetició dels instants. Aquesta síntesi contreu entre si els instants successius independents, constituint amb això el present viscut, el present viu. I és en aquest present on el temps es desplega. És a ell a què pertanyen el passat i el futur: el passat, en la mesura que els instants precedents queden retinguts en la contracció; el futur, perquè l’espera és anticipació al si mateix de la contracció. El passat i el futur no designen els instants diferents d’un instant suposadament present, sinó les dimensions del present com a tal, en tant que contreu els instants. El present no ha de sortir de si per anar del passat al futur. El present viu va, doncs, del passat al futur que constitueix en el temps, és a dir, va també del particular al general, dels particulars que tanca en la contracció, al general que tanca al seu camp d’espera (la diferència produïda en l’esperit es la generalitat mateixa, en tant que configura una regla viva del futur). Semblant síntesi ha de ser denominada, a tots els efectes, síntesi passiva. Constituent, no per això passa a ser activa. No està feta per a l’esperit, sinó que es fa en l’esperit contemplatiu que precedeix a tota memòria i tota reflexió. El temps és subjectiu, però és la subjectivitat d’un subjecte passiu. La síntesi passiva, o contracció, és essencialment asimètrica: va del passat al futur en el present, després del particular al general, orientant d’aquesta manera la fletxa del temps.

En considerar la repetició en l’objecte, romaníem en el més ençà de les condicions que fan possible la idea de repetició. Però, en considerar els canvis en el subjecte, ens situem ja amb això en l’enllà, enfront de la forma general de la diferència. Igualment, la constitució ideal de la repetició implica una mena de moviment retroactiu entre ambdós límits. Entre ambdós estén el seu teixit. És aquest moviment el que Hume analitza en profunditat, quan mostra que els casos contrets o fosos en l’imaginació no per això deixen d’aparèixer com diferents en la memòria o en l’enteniment. No vol dir-se amb això que tornem a l’estat de la matèria que no produeix cap nou cas sense que un altre hagi desaparegut. Però, a partir de la impressió qualitativa de la imaginació, la memòria reconstrueix els casos particulars com diferents, conservant-los en «l’espai del temps» que li és propi. El passat deixa de ser llavors el passat immediat de la retenció, per passar a ser el passat reflex de la representació, la particularitat reflexiva i reproduïda. Correlativament, el passat deixa també de ser el futur immediat de l’anticipació, per convertir-se en futur reflex de la previsió, generalitat reflexiva de l’enteniment (l’enteniment proporciona l’espera de la imaginació al nombre de casos semblants diferents, observats i recordats). És a dir, que les síntesis actives de la memòria i de l’enteniment se superposen a la síntesi passiva de la imaginació, i es recolzen en ella. La constitució de la repetició implica ja de per si tres instàncies: el en-sí què la fa impensable, o que la desfà a mesura que es fa; el per-a-si de la síntesi passiva; i, fundada en aquesta, la representació reflexa d’un «per a nosaltres» en les síntesis actives. L’associacionisme té una subtilesa irreemplaçable. No cal estranyar-se que Bergson conflueixi amb les anàlisis de Hume [...].

____________________________________________

Diferencia y repetición, Júcar, Madrid 1988, p. 137-139.

Veure Deleuze: Plató i el simulacre

Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (I)

Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (II).

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.