Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gilles Deleuze: Plató i el simulacre. (La inversió del platonisme)

Què significa «inversió del platonisme»? Nietzsche defineix així la tasca de la seva filosofia o, més generalment, la tasca de la filosofia del futur. Sembla com si la fórmula volgués dir: l’abolició del món de les essències i del món de les aparences. No obstant això, un projecte semblant no seria propi de Nietzsche. La doble recusació de les essències i de les aparences es remunta a Hegel i, millor encara, a Kant. És dubtós que Nietzsche volgués dir el mateix. A més a més, una fórmula com la d’inversió té l’agreujant de ser abstracta; deixa en l’ombra la motivació del platonisme. Invertir el platonisme ha de significar, al contrari, treure a la llum aquesta motivació, «acorralar» aquesta motivació: com a Plató acorrala el sofista.

En termes molt generals, el motiu de la teoria de les Idees ha de ser buscat pel costat d’una voluntat de seleccionar, de triar. Es tracta de produir la diferència. Distingir la «cosa» mateixa i les seves imatges, l’original i la còpia, el model i el simulacre. Però són vàlides totes aquestes expressions? El projecte platònic només apareix veritablement si ens remetem al mètode de la divisió. Perquè aquest mètode no és un procediment dialèctic entre altres. Concentra tota la potència de la dialèctica per fondre-la amb una altra potència, i així representa al sistema sencer. En primer lloc es diria que aquest mètode consisteix en dividir un gènere en espècies contràries per a subsumir la cosa buscada en l’espècie adequada, com en el cas del procés d’especificació continuada quan es busca una definició de la pesca amb canya. Però aquest és a penes l’aspecte superficial de la divisió, el seu aspecte irònic. Si es prengués seriosament aquest aspecte, l’objecció d’Aristòtil estaria enterament justificada: la divisió seria un sil·logisme dolent i il·legítim, ja que faltaria un terme mitjà que, per exemple, ens permetés concloure que la pesca amb canya es troba del costat de les arts d’adquisició i d’adquisició per captura, etc.

La finalitat real de la divisió ha de ser buscada en una altra part. En El Polític s’ofereix una primera definició: el polític és el pastor dels homes. Però sorgeixen tot tipus de rivals, el metge el comerciant, el pagès, que diuen: «El pastor dels homes sóc jo.» En Fedre es tracta de definir el deliri i, de manera més precisa, de distingir el deliri ben fundat o el vertader amor També aquí sorgeixen molts pretendents que diuen: «EI inspirat, l’amant, sóc jo.» La finalitat de la divisió no és, doncs, de cap manera, dividir un gènere en espècies, sinó, més profundament, seleccionar llinatges: distingir pretendents, distingir allò pur i allò impur, allò autèntic i l’inautèntic. D’aquí la metàfora constant que confronta la divisió amb la prova de l’or. El platonisme és l’Odissea filosòfica; la dialèctica platònica no és una dialèctica de la contradicció ni de la contrarietat, sinó una dialèctica de la rivalitat (amphisbetesis), una dialèctica dels rivals o dels pretendents: l’essència de la divisió no apareix a ho eixamplo, en la determinació de les espècies d’un gènere, sinó en profunditat, en la selecció del llinatge. Seleccionar les pretensions, distingir el vertader pretendent dels falsos.

Per realitzar aquest objectiu, Plató procedeix un cop més amb ironia. Doncs, quan la divisió arriba a aquesta vertadera tasca selectiva, tot succeeix com si renunciés a complir-la i es fes rellevar per un mite. D’aquesta manera, en el Fedre, el mite de la circulació de les ànimes sembla interrompre l’esforç de la divisió; igual que en El Polític, el mite dels temps arcaics. Aquest desprendre’s aquesta aparença de despreniment o de renúncia és la segona trampa de la divisió, la seva segona ironia. Perquè, en realitat, el mite no interromp res; al contrari, és element integrant de la mateixa divisió. Allò propi de la divisió és superar la dualitat del mite i de la dialèctica, i reunir en si la potència dialèctica i la potència mítica. El mite, amb la seva estructura sempre circular, és, certament, el relat d’una fundació. És ell qui permet erigir un model amb què els diferents pretendents puguin ser jutjats. El que ha de ser fundat, en efecte, és sempre una pretensió. El pretendent és qui recorre a un fonament a partir del qual la seva pretensió es troba ben fundada, mal fundada o no fundada. [...].

Participar és, en tot cas, ser el segon. D’aquí la cèlebre tríade neoplatònica: l’imparticipable, allò que s’ha participat, el participant. També podríem dir: el fonament, l’objecte de la pretensió, el pretendent; el pare, la filla i el nuvi. El fonament és el que posseeix quelcom en primer lloc, però que ho dóna a participar, que ho dóna al pretendent posseïdor en segon terme per quant ha sabut travessar la prova del fonament. Allò que s’ha participat és allò que l’imparticipable posseeix al principi. L’imparticipable dóna a participar, dóna allò que s’ha participat als participants: la justícia, la qualitat de just, els justos. I sens dubte, cal distingir tot tipus de graus, tota una jerarquia en aquesta participació electiva: no hi ha aquí un posseïdor en tercer o quart lloc, etc., fins a l’infinit d’una degradació, fins aquell que no posseeixi ja més que un simulacre, un miratge, ell mateix miratge i simulacre? En El Polític es distingeix detalladament: el vertader polític o el pretendent ben fundat, després, els pares, els auxiliars, els esclaus, fins a arribar als simulacres i les falsificacions. La maledicció pes sobre aquests últims, perquè encarnen la mala potència del fals pretendent.

Així, el mite construeix el model immanent o el fonament-prova segons el qual han de ser jutjats els pretendents i la seva pretensió mesurada. Sota aquesta condició, la divisió persegueix i aconsegueix el seu propòsit que no és l’especificació del concepte, sinó l’autentificació de la Idea; no la determinació de les espècies, sinó la selecció del llinatge. [...].

Partíem d’una primera determinació del motiu platònic: distingir l’essència i l’aparença, allò intel·ligible i allò sensible, la Idea i la imatge, l’original i la còpia, el model i el simulacre. Però ja veiem que aquestes expressions no són vàlides. La distinció es desplaça entre dos tipus d’imatges. Les còpies són posseïdores de segona, pretendents ben fundats, garantits per la semblança; els simulacres estan, com els falsos pretendents, construïts sobre una dissimilitud, i posseeixen una perversió i una desviació essencials. És en aquest sentit que Plató divideix en dos el domini de les imatges-ídols- d’una banda les còpies-icones, per una altra els simulacres-fantasmes. (El Sofista,236b-264c). Podem llavors definir millor el conjunt de la motivació platònica: es tracta de seleccionar els pretendents, distingint les bones i les males còpies o, més encara, les còpies sempre ben fundades i els simulacres sumits sempre en la dissemblança. Es tracta d’assegurar el triomf de les còpies sobre els simulacres, de rebutjar els simulacres, de mantenir-los encadenats al fons, d’impedir que ascendeixin a la superfície i se «insinuïn» per tot arreu. [...].

El platonisme funda així tot l’àmbit que la filosofia reconeixerà com seu: l’àmbit de la representació ple de còpies-icones, i definit no en relació extrínseca a un objecte sinó en relació intrínseca al model o fonament. El model platònic és el Mateix, en el sentit en què Plató diu que la Justícia no és una altra cosa que justa, la Valentia, valent, etc.: la determinació abstracta del fonament com el que posseeix en primer lloc. La còpia platònica és el Semblant: el pretendent que rep en segon terme. A la identitat pura del model o de l’original correspon la similitud exemplar; a la pura semblança de la còpia, la similitud anomenada imitativa. [...].

Invertir el platonisme significa llavors: mostrar els simulacres, afirmar els seus drets entre les icones o les còpies. El problema ja no concerneix a la distinció Essència-Aparença, o Model-còpia. Aquesta distinció opera enterament en el món de la representació; es tracta d’introduir la subversió en aquest món, «crepuscle dels ídols». El simulacre no és una còpia degradada; oculta una potència positiva que nega l’original, la còpia, el model i la reproducció. De les dues sèries divergents, almenys, interioritzades en el simulacre, cap pot ser assignada com a original, cap com a còpia. Tampoc resulta suficient invocar un model d’allò Altre, perquè cap model resisteix al vertigen del simulacre. Ja no hi ha punt de vista privilegiat ni objecte comú a tots els punts de vista. No hi ha jerarquia possible: ni segon, ni tercer... La semblança subsisteix, però és produïda com l’efecte exterior del simulacre en quant que es construeix sobre les sèries divergents i les fa ressonar. La identitat subsisteix, però és produïda com la llei que complica totes les sèries i les fa tornar a totes sobre cadascuna en el curs del moviment forçat. En l’inversió del platonisme, la semblança es diu de la diferència interioritzada; i la identitat, d’allò Diferent com a potència primera. El mateix i el semblant només tenen ja per essència l’ésser simulats, és a dir, expressar el funcionament del simulacre. Ja no hi ha selecció possible. L’obra no jerarquitzada és un condensat de coexistència, una simultaneïtat d’esdeveniments. [...].

______________________________________________

Traducció a partir de l'edició castellana. Lógica del sentido, Paidós, Barcelona 1989, p. 255-264.

Veure Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (I)

Deleuze: l’etern retorn i la inversió del platonisme (II)

Deleuze: la repetició.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.