Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Michel Foucault: les ciències humanes i l’episteme moderna

El que manifesta allò propi de les ciències humanes no és, com es pot veure molt bé, aquest objecte privilegiat i singularment embrollat que és l’home. Per la bona raó que no és l’home el que les constitueix i els ofereix un domini específic, sinó que és la disposició general de l’episteme la que els fa un lloc, les anomena i les instaura -permetent-los així constituir l’home com el seu objecte. Es dirà, perquè, que hi ha «ciència humana» no per totes aquelles parts en què es tracta de l’home, sinó sempre que s’analitza, en la dimensió pròpia de l’inconscient, les normes, les regles, els conjunts significatius que desvelen a la consciència les condicions de les seves formes i dels seus continguts. Parlar de «ciències de l’home» en qualsevol altre cas és un pur i simple abús del llenguatge. Es mesura per això quan vanes i ocioses són totes les molestes discussions per saber si tals coneixements poden ser anomenats científics en realitat i a quines condicions hauran de subjectar-se per convertir-se en tals. Les «ciències de l’home» formen part de l’episteme moderna com la química, la medicina o qualsevol altra ciència; o també com la gramàtica i la història natural formaven part de l’episteme clàssica. Però dir que formen part del camp epistemològic significa tan sols que la seva positivitat està arrelada en ell, que allí troben la seva condició d’existència, que, per tant, no són únicament il·lusions, quimeres seudocientífiques, motivades en el nivell de les opinions, dels interessos, de les creences, que no són el que altres anomenen, usant un nom capritxós, «ideologia». Però, malgrat tot, això no vol dir que siguin ciències.

Si és veritat que tota ciència, sigui la que sigui, en ser interrogada en el nivell arqueològic i quan es tracta de desencallar la base de la seva positivitat, revela sempre la configuració epistemològica que l’ha fet possible, en canvi tota configuració epistemològica, encara que sigui perfectament assignable en la seva positivitat, pot molt bé no ser una ciència: però no per aquest fet es redueix a una impostura. Cal distingir amb atenció tres coses: hi ha temes amb pretensions científiques que poden trobar-se en el nivell de les opinions i que no formen part (o no la formen) de la xarxa epistemològica d’una cultura: a partir de segle XVII, per exemple, la màgia natural va deixar de pertànyer a l’episteme occidental, però es va prolongar durant llarg temps en el joc de les creences i les valoracions afectives. Tot seguit trobem les figures epistemològiques el dibuix de les quals, posició i funcionament poden ser restituïts en la seva positivitat per una anàlisi de tipus arqueològic; i al seu torn, poden obeir a dos grans organitzacions diferents: les unes presenten els caràcters d’objectivitat i de sistematització que permeten definir-les com a ciències; les altres no responen a aquests criteris, és a dir, la seva forma de coherència i la seva relació amb el seu objecte estan determinades per la seva positivitat sola. Aquestes poden no posseir els criteris formals d’un coneixement científic: pertanyen, no obstant això, al domini positiu del saber. Seria, doncs, igualment va i injust analitzar-les com a fenòmens d’opinió o confrontar-les per mitjà de la història o de la crítica amb les formacions pròpiament científiques; seria encara més absurd el tractar-les com una combinació que barrejaria d’acord amb proporcions variables «elements racionals» i altres que no ho serien. És necessari reemplaçar-les al nivell de la positivat que les fa possibles i determina necessàriament la seva forma. Així, doncs, l’arqueologia té dues tasques respecte a elles: determinar la manera en què es disposen en l’episteme en la que estan arrelades; mostrar també en què es diferència radicalment la seva configuració de la de les ciències en sentit estricte. Aquesta configuració que els és particular no ha de ser tractada com un fenomen negatiu: no és la presència d’un obstacle, no és una deficiència interna el que les fa fracassar al llindar de les formes científiques. Constitueixen a la seva figura pròpia, al costat de les ciències i sobre el mateix sòl arqueològic, altres configuracions del saber.

__________________________________________________

Las palabras y las cosas, Siglo Ventiuno, Mèxic 1974, 5a ed., p. 353-355.

 


Versión en castellano

Michel Foucault: las ciencias humanas y la episteme moderna

Lo que manifiesta lo propio de las ciencias humanas no es, como puede verse muy bien, este objeto privilegiado y singularmente embrollado que es el hombre. Por la buena razón de que no es el hombre el que las constituye y les ofrece un dominio específico, sino que es la disposición general de la episteme la que les hace un lugar, las llama y las instaura -permitiéndoles así constituir el hombre como su objeto. Se dirá, pues, que hay «ciencia humana» no por todas aquellas partes en que se trata del hombre, sino siempre que se analiza, en la dimensión propia de lo inconsciente, las normas, las reglas, los conjuntos significativos que desvelan a la conciencia las condiciones de sus formas y de sus contenidos. Hablar de «ciencias del hombre» en cualquier otro caso es un puro y simple abuso del lenguaje. Se mide por ello cuán vanas y ociosas son todas las molestas discusiones para saber si tales conocimientos pueden ser llamados científicos en realidad y a qué condiciones deberán sujetarse para convertirse en tales. Las «ciencias del hombre» forman parte de la episteme moderna como la química, la medicina o cualquier otra ciencia; o también como la gramática y la historia natural formaban parte de la episteme clásica. Pero decir que forman parte del campo epistemológico significa tan sólo que su positividad está enraizada en él, que allí encuentran su condición de existencia, que, por tanto, no son únicamente ilusiones, quimeras seudocientíficas, motivadas en el nivel de las opiniones, de los intereses, de las creencias, que no son lo que otros llaman, usando un nombre caprichoso, «ideología». Pero, a pesar de todo, esto no quiere decir que sean ciencias.

Si es verdad que toda ciencia, sea la que fuere, al ser interrogada en el nivel arqueológico y cuando se trata de desencallar el suelo de su positividad, revela siempre la configuración epistemológica que la ha hecho posible, en cambio toda configuración epistemológica, aun cuando sea perfectamente asignable en su positividad, puede muy bien no ser una ciencia: pero no por este hecho se reduce a una impostura. Hay que distinguir con cuidado tres cosas: hay temas con pretensiones científicas que pueden encontrarse en el nivel de las opininones y que no forman parte (o no la forman) de la red epistemológica de una cultura: a partir de siglo XVII, por ejemplo, la magia natural dejó de pertenecer a la episteme occidental, pero se prolongó durante largo tiempo en el juego de las creencias y las valoraciones afectivas. En seguida encontramos las figuras epistemológicas cuyo dibujo, posición y funcionamiento pueden ser restituidos en su positividad por un análisis de tipo arqueológico; y a su vez, pueden obedecer a dos grandes organizaciones diferentes: las unas presentan los caracteres de objetividad y de sistematización que permiten definirlas como ciencias; las otras no responden a estos criterios, es decir, su forma de coherencia y su relación con su objeto están determinadas por su positividad sola. Éstas bien pueden no poseer los criterios formales de un conocimiento científico: pertenecen, sin embargo, al dominio positivo del saber. Sería, pues, igualmente vano e injusto el analizarlas como fenómenos de opinión o el confrontarlas por medio de la historia o de la crítica con las formaciones propiamente científicas; sería aún más absurdo el tratarlas como una combinación que mezclaría de acuerdo con proporciones variables «elementos racionales» y otros que no lo serían. Es necesario reemplazarlas al nivel de la positivdad que las hace posibles y determina necesariamente su forma. Así, pues, la arqueología tiene dos tareas con respecto a ellas: determinar la manera en que se disponen en la episteme en la que están enraizadas; mostrar también en qué se diferencia radicalmente su configuración de la de las ciencias en sentido estricto. Esta configuración que les es particular no debe ser tratada como un fenómeno negativo: no es la presencia de un obstáculo, no es una deficiencia interna lo que las hace fracasar en el umbral de las formas científicas. Constituyen en su figura propia, al lado de las ciencias y sobre el mismo suelo arqueológico, otras configuraciones del saber.

__________________________________________________

Las palabras y las cosas, Siglo Ventiuno, México 1974, 5ª ed., p. 353-355.

 
 
Enllaços:
http://www.enfocarte.com/4.24/filosofia.html
http://www.enfocarte.com/6.27/filosofia.html
http://www.enfocarte.com/6.28/filosofia.html
http://www.enfocarte.com/6.29/filosofia.html
http://www.enfocarte.com/6.30/filosofia.html
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. FiloXarxa 2004 Conceptes i textos filosòfics Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. Construcció i disseny del web i traducció de textos al català: Jordi Cortés Morató