Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gustavo Bueno: criteris ontològics del materialisme filosòfic

El materialisme filosòfic oferta un sistema de coordenades capaces de traduir als seus termes el nucli essencial de la filosofia clàssica. Es tracta d'una doctrina acadèmica (no vulgar), crítica (no simplista i dogmàtica com el Diamat), dialèctica i filosòfica (no cientista com la de Havemann), l'originalitat de la qual resideix en l'afirmació de que tota filosofia vertadera ha de ser considerada com materialista.

En el seu esquelet, l'ontologia materialista distingeix dos plans:

I. L'ontologia general, el contingut de la qual és la Idea de matèria ontologicogeneral (M), definida positivament com a pluralitat (partes extra partes), exterioritat i codeterminació.

II. L'ontologia especial, la realitat positiva de la qual són tres gèneres de materialitat, que constitueixen el camp de variabilitat empíric transcendental del món (Mi, és a dir Mi= (M1, M2, M3). Aquesta arquitectura trimembre recorda la tripartició ontològica especial de Wolff (Món, Ànima i Déu), de la que ens distancia històricament la crítica executada per Kant en la seva Dialèctica Transcendental i la subsegüent substitució, en l'idealisme alemany, per una estructura bimembre (Filosofia de la natura / Filosofia de l'esperit), que, encara que modificada, continua pervivint en el Marxisme (dialèctica de la natura / dialèctica de la història). L'arquitectura trimembre de l'Ontologia especial manté una estreta correspondència amb l'estructura trimembre dels eixos de l'espai gnoseol˛gic. Així, referint-nos a l'eix sintàctic, els termes de les ciències es corresponen amb les realitats del primer gènere (fisicalistes); les operacions, mentre inclouen sempre un subjecte gnoseol˛gic, es corresponen amb les realitats del segon gènere (fenomenològiques); i les relacions (les estructures essencials, les lleis, etc., són sistemes de relacions) es corresponen amb les entitats del tercer gènere.

Tornar a aquesta arquitectura trimembre té un triple sentit crític:

(i) demostrar les limitacions internes de la crítica ilĚlustrada, que pretén destruir la divinitat ignorant-la, en comptes de concedir-li un sentit ontològic ateu en M3.

(ii) recuperar per al materialisme l'enorme massa de veritats filosòfiques construïdes històricament, que passen molts cops per ser simples errors espiritualistes o idealistes.

(iii) superar definitivament el dualisme hegelià, l'herència del qual ha hipotecat i bloquejat el desenvolupament del materialisme marxista. Aquesta superació es du a terme simultàniament en ambdós plans. En el pla ontologicogeneral es nega tot cosmisme mundanista, que abriga la idea metafísica de l'univers com una omnitudo realitatis ordenada, en la que «tot allò racional és real i viceversa». Ja que M és una pluralitat infinita, el materialisme nega tant el monisme com l'holisme harmonista. Al seu torn, en el pla de l'ontologia especial s'afirma la incommensurabilitat dels tres gèneres de materialitat, tesi que s'oposa a tot formalisme, entenent per tal les doctrines reduccionistes que pretenen explicar íntegrament algun gènere en termes d'un altre. Les varietats algebraiques del formalisme (primari, secundari, terciari, etc.) es corresponen amb els gèneres de materialitat que passem a exposar breument.

Per M1 (primer gènere de materialitat), entenem totes les entitats constitutives del món físic exterior, tals com roques, organismes, camps electromagnètics, explosions nuclears, edificis o satèl·lits artificials.

M2 (segon gènere de materialitat) connota tots els fenòmens de la vida interior etològica, psicològica i històrica, tals com un mal de queixal, una conducta d'aguait o una estratègia bèl·lica. El seu reconeixement no implica practicar l'espiritualisme ni el solipsisme, ja que les relacions reflexives no són originàries i la consciència és social, supraindividual, i s'objectiva a través del llenguatge.

M3 (tercer gènere de materialitat) comprèn tots els objectes abstractes tals com l'espai projectiu reglat, les rectes paral·leles, el conjunt infinit dels nombres primers, la Langue de Saussure o les relacions morals contingudes en l'imperatiu categ˛ric de Kant. Per descomptat, els continguts de M3 s'exerciten en connexió amb els continguts de M1 M2, , però les tres materialitats són heterogènies i incommensurables entre si.

Les relacions entre la matèria ontologicogeneral i els tres gèneres de materialitat són complexes, dialèctiques i circulars, perquè M no consisteix en la suma dels Mi, ni es distribueix en ells com un gènere en les seves, espècies o un tot en els seus parts, sinó que es constitueix regressivament a partir de les contradiccions constatades entre les parts de Mi  per mitjà de la seva trituració i autodestrucció efectives. Així doncs, en tant que producte del regressus des de «el que hi ha», la Idea de Matèria és una idea límit, crítica, negativa (la negació que la Matèria s'exhaureixi en qualsevol determinació positiva), de la que només en tenim un coneixement negatiu (que no és el mateix que la negació de tot coneixement). Perquè la negació dialèctica brolla en la relació de la matèria còsmica amb si mateixa, quan aquesta mena de relació reflexiva i autocontextual aconsegueix ella mateixa la forma d'una contradicció. Aquest procés, les ressonàncies neoplatòniques del qual no ocultem, implica la presència d'una consciència o Ego transcendental (E), per la mediació de la qual s'exerciten autocontextualment, tant el regressus destructiu des de les aparences ontologicoespecials, com el progressus constructiu cap a la symploké dialèctica o cap a l'establiment de les legalitats racionals dels diferents gèneres. La instància E juga un paper essencial, perquè suposa un límit infranquejable, «transcendental», que la crítica regressiva no pot sobrepassar, sota pena de nihilisme o escepticisme. Però, a més a més, hi ha un privilegi de la corporeïtat humana de E, a l'escala del qual s'ajusta el món, conseqüent amb el materialisme, fins a l'extrem d'arribar a convertir-la en punt d'articulació entre els diferents gèneres de materialitat.

____________________________________________

G. Bueno, A. Hidalo i C. Esglésies, Symploké, Ediciones Jucar, Madrid 1991, 3a ed., p. 40-41.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.