Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

epistemologia genètica EPIST.


[image]Tal com la defineix el seu fundador, Jean Piaget (1896-1980), és una teoria del desenvolupament del coneixement, que «tracta de descobrir les arrels dels diferents tipus de coneixement des de les seves formes més elementals i seguir el seu desenvolupament en els nivells ulteriors, inclusivament fins al pensament científic» (veure cita). Piaget parteix de la convicció que el coneixement és una construcció contínua, i que la intel·ligència no és més que una adaptació de l'organisme al medi, alhora que el resultat d'un equilibri entre les accions de l'organisme sobre el medi i d'aquest sobre l'organisme. D'aquí que el nucli central de l'epistemologia genètica consisteixi en una explicació del desenvolupament de la intel·ligència com un procés segons fases o gènesi, cadascuna de les quals representa un estadi de l'equilibri que es produeix entre l'organisme i el medi, a travÚs de determinats mecanismes d'interrelaciˇ, com sˇn l'assimilació i l'acomodació, alhora que un moment o fase d'adaptació de l'organisme al medi. Aquestes diverses fases d'equilibri es caracteritzen com a estructures, perquè organitzen o estructuren la conducta de l'organisme al trajecte de la seva adaptació.

Per explicar l'origen del coneixement, s'han donat tradicionalment dues explicacions: l'empirista i l'apriorista o innatista. Segons la primera, el coneixement prové de fora de l'organisme humà i el subjecte aprèn a rebre-ho més o menys passivament; segons la segona, el coneixement és una imposició d'estructures internes del subjecte sobre els objectes. A la primera Piaget l'ha anomenat «gènesi sense estructures» i a la segona, «estructures sense gènesi». Enfront d'aquestes dues solucions històriques, Piaget sosté la postura pròpia de què no hi ha estructures que no provinguin d'altres estructures, això és sense gènesi, i que tota gènesi, o desenvolupament, requereix una estructura prèvia. Al seu entendre, l'origen del coneixement no s'explica prou ni a partir dels objectes ni dels subjectes, ja constituïts i independents els uns dels altres; sinó d'ambdós, i precisament a partir d'una gairebé total indiferenciació (de subjecte i objecte) al començament de la vida del nen. En néixer, el nen no té consciència de si mateix ni es percep com a subjecte ni percep les coses com a objectes; no hi ha, al començament, diferenciació entre subjecte i objecte. L'un i l'altre seran resultat d'una interacció mútua, que s'aconsegueix a través de l'acció o actuació del subjecte sobre els objectes i d'aquests sobre aquell. Pot dir-se, segons Piaget, que el pensament té el seu origen en les operacions del subjecte (operacionisme). En aquest intercanvi mutu consisteix exactament el procés adaptatiu biològic, que, en l'aspecte psicol˛gic, no és una altra cosa que el desenvolupament progressiu de la intel·ligència. L'adaptació consisteix en la successiva conformació d'estructures cognoscitives, que són precisament successives organitzacions de maneres d'actuar el subjecte.

Els mecanismes de transformació d'aquestes estructures successives són l'assimilació i l'acomodació. Assimilació és l'acció de l'organisme sobre els objectes a què modifica, mentre que l'acomodació és la modificació del subjecte causada pels objectes. El que es modifica són precisament els esquemes d'acció. Un esquema és una manera constant d'actuar, que suposa una organització de la intel·ligència. Per exemple, els esquemes propis de l'acció de prensió dels nens petits suposen cert grau d'intel·ligència, en el moment que el nen no sols sap agafar una cosa determinada sinó totes les semblants, i sap resoldre, per tant, els problemes de la prensió. La intel·ligència, per a Piaget, igual que l'instint, no és més que una extensió adaptativa de l'òrgan, mitjançant el qual es regulen les relacions amb el medi. D'aquí que pugui parlar-se de les bases biològiques de l'epistemologia genètica.

En el desenvolupament del conjunt d'aquests esquemes de comportament, Piaget distingeix duess grans fases:

  1. la de la intel·ligència sensoriomotriu i la de

  2. la intel·ligència conceptual.

El desenvolupament de la intel·ligència sensoriomotriu té lloc des del naixement fins als 18/24 mesos. A partir de la modificació dels reflexos innats de la succió i de la prensió, el nen comença a desenvolupar la seva intel·ligència, pràctica i manipulativa (sensoriomotriu), que consisteix fonamentalment en una diferenciació entre ell i el món o els objectes: els objectes externs es fan independents i estables i el nen pot actuar sobre ells, i aquests alhora produeixen una acomodació en el nen, que consisteix en la producció de nous esquemes d'acció amb què actua sobre els objectes de manera més coordinada. Les principals adquisicions de la intel·ligència en aquest període són: l'aparició d'objectes permanents, la de l'espai, la de la successió temporal dels esdeveniments i certa relació de causalitat (veure text).

La segona fase important, l'aparició de la intel·ligència conceptual, es realitza en diverses etapes: després de l'aparició del llenguatge, o de la funció simbòlica que el fa possible (18/24 mesos) i fins més o menys els 4 anys, es desenvolupa el pensament simbòlic i preconceptual; des dels 4 als 7/8 anys, aproximadament, apareix el pensament intuïtiu i preoperatiu; dels 7/8 anys als 11/12 s'estén el període de les operacions concretes, o operacions mentals sobre coses que es manipulen o perceben; als 11/12 anys, més o menys, i al llarg de l'adolescència, apareix el període de les operacions formals, que constitueix la intel·ligència reflexiva pròpiament dita.

[image]L'adquisició del llenguatge, a la fi del segon any, i de la funció simbòlica en general, suposen un desenvolupament extraordinari de la intel·ligència; a partir d'aquest moment, la capacitat d'actuar sobre els objectes d'una manera organitzada es va interioritzant i es desprèn de la necessitat d'estar vinculada a la manipulació directa de coses concretes, que és d'on parteixen els inicis de la intel·ligència.

La intel·ligència és operativa perquè és una prolongació de les accions del subjecte sobre les coses, però les fases del seu desenvolupament imposen que aquesta acció o operació s'interioritzi cada cop més; la capacitat simbòlica del nen facilita aquesta interiorización, perquè permet operar no amb coses materials, sinó amb representacions de les coses materials. Després d'una fase excessivament lligada encara a la manipulació directa d'objectes i en la que el nen només és capaç de preconceptes i raonaments basats simplement en l'analogia, i no en la deducció (dels 4 als 7/8 anys), apareix el denominat pensament operacional o operatiu: l'acció és un pensament, que ja no és merament intuïció i es converteix en «operació» (veure text), i això succeeix quan les accions es converteixen en transformacions reversibles; la reversibilitat és la característica de la intel·ligència operatòria (veure text) i sobre ella es funden les estructures lògiques elementals, que es desenvolupen en aquest període. S'afegeix a aquestes formes de pensar bàsiques, l'adquisició de la idea de conservació de la substància de les coses i el pes. El desenvolupament intel·lectual no està encara complet: s'ha alliberat de la percepció immediata dels objectes, però roman encara lligat a ells, perquè opera amb coses concretes. Un nen d'aquesta edat no sap respondre a un problema que es formuli de la manera següent: «L'Edith té els cabells més foscos que la Lili. L'Edith és més rossa que la Suzanne; quina de les tres té els cabells més foscos?» El desenvolupament de la intel·ligència es completa amb l'etapa de les operacions formals, que té lloc cap als 11/12 anys. En ella, el pensament s'allibera del material, concret i real per referir-se a allò possible, i veure, entre les diverses possibilitats, aquelles que es relacionen d'una manera necessari. No es pensa sobre objectes, sinó sobre hipòtesi, en les que el contingut no es té en compte pròpiament, i importa només la forma (veure text). Llavors, com diu Piaget, la realitat sencera es fa accessible a la intel·ligència, que és l'estat d'equilibri al qual estenen totes les adaptacions, tant en el nivell sensoriomotor com en el cognoscitiu, així com les restants interaccions que existeixen entre l'organisme i el medi, a través de l'assimilació i l'acomodació.

 

Estadis del desenvolupament de la intelĚligŔncia segons Piaget

 
    Estadis Anys (aprox.)  CaracterÝstiques
Estadis prel˛gics   Sensoriomotriu 0-2 Desenvolupament dels reflexos innats mitjanšant la coordinaciˇ d'accions operatives fÝsiques i esquemes d'assimilaciˇ preverbal.
Preoperacional 2 - 6/7 Capacitat de representar-se l'acciˇ mitjanšant la funciˇ simb˛lica, el pensament intu´tiu i el llenguatge prel˛gic.
Estadis l˛gics   Operacional concret 7 -11/12 Inici del pensament l˛gic (operacions l˛gico-matemÓtiques) lligats a objectes de la percepciˇ.
Operacions formals 11/12-15 Pensament l˛gic amb carÓcter hipotŔtico-deductiu, independent del real
 
 
 
 
 
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.