Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

veritat: teoria de la correspondència EPIST.

Teoria que explica la veritat com una propietat dels enunciats, consistent en una relació de coincidència entre el enunciat i el fet, o entre el pensament i la realitat. Normalment, s’entén que un enunciat correspon als fets, o a la realitat, si el seu significat ens descriu els fets tal com els coneixem o interpretem.

La correspondència pot entendre’s en dos sentits: en un sentit estricte de correspondència com «congruència» i en un sentit ampli de correspondència com «correlació». La primera sosté que l’enunciat és un còpia de la realitat, a la que reflexa com un mirall, i que l’estructura de l’enunciat correspon a l’estructura de la realitat; la segona, simplement que el sentit global de l’enunciat coincideix amb el que és el cas. Defensors de la teoria de la correspondència com a congruència són Plató, en l’antiguitat, i Russell en la contemporaneïtat; mentre que Aristòtil i J.L. Austin poden considerar-se com a defensors, d’una i una altra època, respectivament, de la correspondència entesa com simple correlació. Aristòtil, per exemple, afirmava que «Dir del que és que no és, o del que no és que és, és el fals; dir del que és que és i del que no és que no és, és el vertader» (Metafísica, IV, 7)

D’altra banda, la teoria de la correspondència no prejutja la qüestió del realisme: encara que normalment interpretada en sentit realista, no exigeix necessàriament que el que es considera un fet sigui realment distint de la ment.

Aquesta teoria presenta el problema d’haver de comparar entre dues coses de naturalesa diferents, és a dir, compara els enunciats (que poden ser verdaders o falsos), per exemple «aquesta taula és verda» amb la realitat (la taula real), ja que aquesta comparació caldria efectuar-la necessàriament des d’un tercer punt de referència, i quin podria ser fora de les proposicions i de la realitat?

Les objeccions tradicionals que es fan a aquesta teoria provenen, doncs, principalment, de la ambigüitat, o amplitud de sentit, que posseeix el terme de «correspondència», que en ser traduït a altres termes és substituït per expressions «carregades teòricament», com són per exemple «significar», de per si discutibles, i del sentit que cal donar al terme «fet»; hi ha autors que objecten que un fet no és sinó un altre nom d’enunciat i, en aquest cas, es planteja entre quins termes es dóna una relació.

La versió més coneguda de teoria de la veritat com a correspondència als fets és la teoria semàntica de la veritat proposada per Tarski.

 


veritat: termes relacionats

  certesa veritat formal
  criteri de veritat veritat lògica
  modalitats alètiques veritat necessària
  Tarski, A. veritat pragmàtica
  valor de veritat veritat sintètica
  veritat veritat, teoria semàntica de la
  veritat analítica veritats de raó
  veritat com a coherència veritats eternes
  veritat com a consens verificabilitat
  veritat com a correspondència veritativo-funcional
  veritat com a redundància versemblança
  veritat conceptual verum ipsum factum
  veritat com a utilitat  

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.