Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

dubte metòdic HIST.

El procés de dubte que emprèn Descartes amb la intenció d’esbrinar si hi ha alguna veritat indubtable. Aquest procés Descartes el du a terme rigorosament i de forma sistemàtica, pas a pas i considerant fals tot allò que pugui ser lògicament posat en dubte. Cal remarcar que no es tracta d’un dubte simplement escèptic, sinó d’un intent rigorós de fonamentar el coneixement en alguna veritat "absolutament" indubtable. Per tant, aquesta veritat indubtable no ha de ser quelcom que no estiguem "disposats" a no dubtar, sinó d’una veritat que sigui lògicament impossible de posar en dubte.

No es tracta, doncs, d’alguna veritat "psicològicament" difícil de posar en dubte, com, per exemple, la possibilitat de pensar que no tenim cos, ja que segons Descartes aquesta afirmació encara es pot posar en dubte doncs podem pensar que la nostra ment és víctima d’una al·lucinació. (Avui podríem dir que podríem pensar que som víctimes d’una mera realitat "virtual". així, encara que no estiguem disposats a creure-ho, és possible pensar-ho, és a dir, no és lògicament impossible. Aquest és el tema de pel·lícules com "The Matrix", per exemple -veure al final d'aquesta entrada-).

Descartes té en compte fonamentalment tres grans possibles fonts d’informació dubtosa:

Els anomenats "filòsofs de la sospita" (Marx, Nietzsche i Freud) marcaran el punt de partida de la filosofia contemporània com a la dissolució de la filosofia fonamentada en el subjecte i, per tant, desmarcant-se de les bases del pensament modern

En aquest sentit Freud senyalava la impossibilitat de pensar la pròpia mort, ja que si pensem seguim posant-nos a nosaltres mateixos com a existents, però sí que tenim la possibilitat de pensar o imaginar el nostre cos mutilat o fins i tot mort, però no la nostra ment. Aquesta impossibilitat de pensar la pròpia mort, creia Freud, és la base inconscient de la creença en la immortalitat, i la base inconscient del dualisme psico-físic que va inaugurar Descartes.

Veure

esquema del procés del dubte metòdic

dubte, cogito, geni maligne.

 


Molts filòsofs contemporanis han tractat aquest tema, que és la base de la pel·lícula "Matrix" i les seves continuacions. Per exemple el filòsof Jonathan Dancy ha tractat aquest tema a partir de la hipòtesis coneguda com "el cervell en un pot".

"Vostè no sap que no és un cervell suspès en una cubeta plena d’un líquid en un laboratori, connectat a un ordinador que l’alimenta amb les seves experiències actuals sota el control d’algun científic enginyós (benèvol o maligne, segons el seu gust). Ja que vostè fos un cervell així. assumint que el científic té èxit, res dins les seves experiències podria revelar que vostè ho és, ja que les seves experiències són, segons la hipòtesi, idèntiques a les d’alguna cosa que no és un cervell dins la cubeta. Atès que vostè solament té les seves pròpies experiències per saber-ho, i aquestes experiències són les mateixes en qualsevol situació, res podria mostrar-li quina de les dues situacions és real" (Introduction to Contemporary Epistemology, 10)

Un dels més interessants desafiaments contemporanis a aquesta classe de situació escèptica ha vingut del filòsof Hilary Putnam. El seu argument no consisteix a defensar la certesa del nostre coneixement, sinó a qüestionar la coherència de la hipòtesi del “cervell a la cubeta” donats certs pressupòsits plausibles sobre com el nostre llenguatge es refereix als objectes en el món. Ell ens demana que considerem una variació de la història comuna del “cervell a la cubeta” que s’assembla molt a la situació descrita en “The Matrix”:

“En comptes de tenir només un cervell a la cubeta, podem imaginar que tots els éssers humans (o tots els éssers amb sensacions) són cervells a la cubeta (o sistemes nerviosos a la cubeta en el cas en què éssers amb només sistemes nerviosos comptin com a éssers amb sensacions) Per descomptat, el científic malvat hauria d’estar fora, o no? potser no hi hagi cap científic maligne, potser (encara que sembli absurd) l’univers consisteixi només de maquinària automàtica que té cura d'una cubeta plena de cervells i de sistemes nerviosos. Ara suposem que aquesta maquinària automàtica està programada per donar-nos a tots una al·lucinació col·lectiva en comptes d’un cert nombre d’al·lucinacions aïllades. Així quan em sembla que parlo amb vostè, a vostè li sembla estar sentint les meves paraules... Ara vull fer una pregunta que semblarà molt ximple i obvia (almenys per a algunes persones, incloent alguns filòsofs molt sofisticats), però que ens portarà a vertaderes profunditats filosòfiques amb certa rapidesa. Suposem que tota aquesta història fos realment vertadera, podríem, si fóssim cervells a la cubeta d'aquesta manera, dir o pensar que ho som?” (Reason, Truth, and History, 7)

Veure text (en castellà) de Hilary Putnam: "cerebros en una cubeta"

Veure http://www.utadeo.edu.co/programas/humanidades/apoyo1/filosofia/escepticismo_del_cerebro_en_la_c2.htm

També el filòsof Daniel Dennett ha tractat aquest tema. Veure text ("El cervell en un pot").

Bibliografia sobre aquest darrer punt:

Dancy, Jonathan. Introduction to Contemporary Epistemology, Blackwell, 1985.

Descartes. The Philosophical Writings of Descartes, tr: John Cottingham, Robert Stoothoff, Dugald Murdoch. Cambridge University Press, 1984.

Nagel, Thomas. The View from Nowhere, Oxford, 1986.

Putnam, Hilary. Reason, Truth, and History, Cambridge University Press, 1981.

Strawson, P.F. Skepticism and Naturalism: Some Varieties, Columbia University Press, 1983

Veure també: http://www.faithnet.org.uk/Philosophy/Descartes/descartes_doubt.htm

 


Esquema del procés del dubte metòdic cartesià i de la seva concepció de les substàncies: res cogitans (jo), res infinita (Déu) i res extensa (món).

El dubte metòdic de Descartes arranca en el context dels canvis intel·lectuals que es donen durant l’anomenada revolució científica. Si fins i tot la creença més arrelada durant milers d’anys (segons la qual la Terra està quieta i és el centre de l’Univers) es mostra falsa, ¿de què podem estar certs? Què podem conèixer amb certesa?

 

 

 

 

En el procés del dubte metòdic hi juga un paper important la idea de causa, que, no obstant això, Descartes no analitza. La posterior crítica de Hume incidirà en aquest sentit.

 


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.