Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

analogia del ser GEN.

Concepte fonamental de la filosofia escolàstica que es basava la possibilitat de poder parlar amb sentit del primum esse subsistens, això és, Déu.

Tot terme, en realitat, ha d'entendre's en sentit anal˛gic: ha d'afirmar-se en un sentit i negar-se en algun altre; els termes i els predicats, quan no són meres abstraccions, normalment s'apliquen amb propietat només a algun referent originari, mentre que a la resta s'apliquen en sentit derivat o figurat i fins a metafòric. «Vida», per exemple, és un concepte abstracte que es realitza en cada vivent d'una manera analògic, però que en la seva definició només afirma determinades característiques comunes. Però la realitat és analògica. En el cas del concepte ser, el seu caràcter analògic, destacat primerament per Aristòtil, cobra especial importÓncia pel fet que s'aplica a tot all˛ existent: si no s'admeten diferŔncies en el mode de ser, no seria possible construir cap ciŔncia universal de l'ens en tant que ens, cap filosofia primera o cap metafísica, que ho tingués com a objecte; un objecte absolutament indeterminat i indeterminable no produeix cap coneixement.

Tot és ser o del ser, però hi ha moltes «maneres de ser», segons Aristòtil (veure text). Aquestes maneres no poden designar-se ni mitjançant termes sinònims ni mitjançant termes homònims; els primers són unívocs, i els segons equívocs. Però hi ha una manera intermèdia d'afirmar un concepte: segons relació a un primer, això és, per analogia. Entre el semblant, el clima i l'aliment hi ha certa relació que permet dir de cadascun d'ells que és «sa»; «sa» s'afirma d'ells segons una certa relació, o proporció, però del primer amb total propietat. De manera semblant, però amb major raó, totes les diverses maneres de ser: substància, accidents, acte, potència, matŔria i forma, l'ésser que s'afirma com vertader i l'ésser que s'afirma com fals, es diuen amb relació a un originari, del que s'afirma sense cap restricció, la substància. La filosofia escolàstica introdueix la noció teol˛gica d'un primer ser subsistent i, si tota afirmació teològica que es faci d'aquest primer ser ha de tenir sentit, si els seus noms, això és, les seves perfeccions o atributs, i en primer lloc la seva mateixa existència, han de significar quelcom a la ment humana, Déu també ha d'entrar en la cadena d'éssers de què s'afirma l'ésser amb relació a un primer. Però el primer, el que pròpiament és, en el pensament cristià no pot ser sinó Déu mateix, no la substància; de manera que Déu és realment el primer ser de per si, però no en quant conegut, perquè ho és a partir de les coses (veure text). El cardenal TomÓs de Vio GayetÓ va donar forma definitiva a aquesta doctrina escolàstica.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.