Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Vico, Giambattista (1668-1744) HIST.

Filòsof italià, nascut a Nàpols, fill d'un llibrer. Degut, en part almenys, a la tisi que patia (se'l va anomenar despectivament «màster Tisicuzzus») va fer per compte propi (se'l va anomenar «autodidascalo») gran part dels seus estudis de filosofia i dret. Retirat nou anys al castell de Vatolla, on va exercir com a preceptor dels nebots del bisbe d'Ischia, va aprofitar el seu temps i la seva milloria de salut per dedicar-se a la lectura dels clàssics: Plató, Tàcit, Bacon i Grotius. Va exercir durant un temps l'advocacia, va ser professor de retòrica a la universitat de Nàpols i va intentar en va accedir a la càtedra de dret. En la seva Autobiografia (1728) descriu cuán adversa li va ser la vida, i els diversos avatars que li van portar a escriure l'obra que li ha donat fama: Principis d'una nova ciència sobre la natura de les nacions, per a la qual s'estableixen els principis d'un altre sistema del dret natural de gents, l'anomenada Scienza Nuova prima (1725). El seu desinterès i també la seva postura crítica davant la filosofia i la física del seu temps, que fundava en una teoria del coneixement anticartesiana, i que resumia amb el lema verum ipsum factum, l'indica el títol mateix d'aquesta obra: enfront de la «ciència nova» de la natura, proposa la seva «nova ciència», a la que ell anomena metafísica, però que de fet és la història, no considerada en el seu temps com a ciència. En una visió alhora renaixentista i providencialista, considera la història com el «món civil», o la societat civil, que transcorre pel camí que predetermina una «història ideal eterna», que respecta, no obstant això, la llibertat humana.

La seva concepció de la història com un desenvolupament dividit en tres edats (veure text), i el seu sentit evolutiu d'aquesta, el relacionen amb les posteriors visions de la història humana mantingudes per Comte, Spencer i Hegel, alhora que el diferència d'ells el seu optimisme renaixentista present en els «cursos» i «recursos» d'aquesta evolució, això és, els acostaments i els allunyaments respecte de l'ideal, sempre sotmesos, no obstant això, a la providència que li atorga el seu sentit últim (veure text). Aquesta interpretació providencialista de la història no va aconseguir interessar massa als seus contemporanis i, per això, Vico va ser un autor pràcticament desconegut, fins que, en el s. XIX, per influència del romanticisme, es va despertar l'interès per la seva obra en diversos països europeus. L'idealista estètic, Benedetto Croce, va revalorar la seva figura.

Obres principals de Giambattista Vico

La seva obra principal Scienza Nuova prima (1725) va tenir diverses reedicions; la de 1730 es denomina Scienza Nuova seconda.

D'antiquissima italorum sapientia, 1710.

Dret universal, que comprèn D'universi iuris uno principio (1720); De constantia iurisprudentis (1721) subdividit en De constantia philosophiae i De constantia philologiae, i Notae, 1722.

Le operi, ed. completa en italià de F. Nicolino, Ricciardi, Milán-Nápoles 1953.

Traducccions al castellà:

Ciencia nueva, 2 vols., Orbis, Barcelona 1985.
 
Gravat del frontispici de la Scienza Nuova

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.