Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

cartesianisme HIST.

És l’evolució i diversa acceptació de les idees de Descartes, que s’inicia a Holanda i França, després de la seva mort, succeïda l’11 de febrer de 1650, a Estocolm. S’ha dit que «la història de la filosofia moderna és la història del desenvolupament del cartesianisme en el seu doble aspecte, d’idealisme i de mecanicisme» (Whitehead). Després d’una primera època de condemna i rebuig, tant a les universitats holandeses com a franceses (s’havia prohibit la filosofia cartesiana a Utrecht [1642], Leiden [1648] i París [1671]), el cartesianisme es difon per Holanda (a les universitats) i França (en cercles extra acadèmics). Aviat apareixen publicacions pòstumes, traduccions i reedicions de diverses obres de Descartes. Entre 1657 i 1667, Claude Clerselier (1614-1684) publica tres volums de cartes de Descartes; el 1664, apareix Le Monde ou le Traité de la lumière; en el mateix any, en la segona edició de la Lògica de Port-Royal, apareix bona part de les Regulae ‘ad’ directionem ingenii. Als amics dels primers moments (M. Mersenne, Henri Le Roy, i als adversaris inicials (Voët, Pascal, Gassendi, Hobbes), s’afegeixen les discussions dels grans pensadors (Arnauld, Malebranche, Spinoza, Hobbes, Locke, Leibniz, etc.) entorn de les qüestions centrals del cartesianisme, i també, i sobretot, la difusió que li van aconseguir manuals de filosofia i física inspirats en Descartes: Jacques Rohault publica Traité de Physique (1671), i Pierre-Sylvian Régis (1632-1702) Système de Philosophie (1690). La mateixa Lògica de Port-Royal era d’inspiració cartesiana. En el s. XVII i començaments del XVIII, la filosofia cartesiana s’oposa amb avantatge a la filosofia escolàstica i significa la superació de l’aristotelisme; els manuals de filosofia i física eren també d’inspiració cartesiana: el mateix Newton, quan ensenyava a Cambridge, tenia sobre la seva taula el Tractat de física de Rohault. En metafísica, el cartesianisme va ser el principal vehicle del racionalisme en general i els autors racionalistes de més gran importància, Spinoza i Leibniz, depenen de Descartes. No obstant això, lels problemes fonamentals entre els cartesians consistien en els intents de solucionar els problemes que derivaven del dualisme entre ànima i cos (o problema de la comunicació de les substàncies).

El principal intent de solució va ser l’ocasionalisme, iniciat per Johannes Clauberg (1622-1665), Louis de la Forge i Géraud de Cordemoy (1620-1684), però desenvolupat sobretot per Arnold Geulincx (1624-1669) i Nicolau Malebranche (1638-1715), que el va convertir en un ontologisme. En cosmologia, la identificació de la matèria amb l’extensió espacial, feta per Descartes, donava a tots els fenòmens físics i cosmològics una explicació geomètrica i cinemàtica. Les explicacions mecanicistes dels cartesians basades en l’extensió, forma i moviments de les partícules (i també la inèrcia) va xocar contra les explicacions mecanicistes newtonianes, en les que la massa era un factor essencial.

La Il·lustració francesa rebutjà la influència de Descartes i desmitificà la seva figura. Durant el s. XIX, la publicació de les obres completes de Descartes (Oeuvres complètes, 11 volums, Levrault, París 1824-1826), per Victor Cousin, va contribuir a una renovació i ressorgiment del cartesianisme. L’edició clàssica de les obres de Descartes és la de Charles Adam i Paul Tannery, en 11 volums (París 1897-1909; nova edició 1969-1971; 1974).


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.