Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Mircea Eliade: duració sagrada i temps profà

Com l'espai, el Temps no és, per al home religiós, homogeni ni continu. Existeixen els intervals de Temps sagrat, el temps de les festes (en la seva majoria festes periòdiques); existeix, d'altra banda, el Temps profà, la durada temporal ordinària que s'inscriuen els actes desposseïts de significació religiosa. Entre aquestes dues classes de Temps hi ha, ben entès, una solució de continuïtat; però, per mitjà de ritus, l'home religiós pot «passar» sense perill de la durada temporal ordinària al Temps sagrat.

Una diferència essencial entre aquestes dues classes de Temps ens sorprèn abans que res: el Temps sagrat és, per la seva pròpia naturalesa, reversible, en el sentit que és pròpiament parlant, un Temps mític primordial fet present. Tota festa religiosa, tot Temps litúrgic, consisteix a una actualització d'un esdeveniment sagrat que va tenir lloc en un passat mític, «al començament» Participar religiosament en una festa implica el sortir de la durada temporal «ordinària» per reintegrar el Temps mític reactualitzat per la festa mateixa. El Temps sagrat és, per tant, indefinidament recuperable, indefinidament repetible. Des d'un cert punt de vista, podria dir-se d'ell que no «transcorre», que no constitueix una «durada» irreversible. És un Temps ontològic per excel·lència, «parmenidi»: sempre igual a si mateix, no canvia ni s'esgota. En cada festa periòdica es retroba el mateix Temps sagrat, el mateix que s'havia manifestat en la festa de l'any precedent o en la festa de fa un segle: és el Temps creat i santificat pels déus arran dels seus gesta, que es reactualitzen precisament per la festa. En altres termes: es retroba en la festa Ia primera aparició del Temps sagrat. Doncs aquest Temps sagrat que es desenvolupa la festa no existia abans de les gestes divines commemorades per ella. Al crear les diferents realitats que constitueixen avui dia el Món, els déus fundaven així mateix el Temps sagrat, ja que el Temps contemporani d'una creació quedava necessàriament santificat per la presència i l'activitat divina.

L'home religiós viu així en dues classes de Temps, de les quals la més important, el Temps sagrat, es presenta sota l'aspecte paradoxal d'un Temps circular, reversible i recuperable, com una espècie d'etern present mític que es reintegra periòdicament mitjançant l'artifici dels ritus Aquest comportament amb respecte al Temps basta per distingir a l'home religiós del no-religiós: el primer es nega a viure tan sols en el que en termes moderns s'anomena el «present històric»; s'esforça per incorporar-se a un Temps sagrat que, en certs aspectes, pot equiparar-se amb l'«Eternitat».

Seria més difícil precisar en poques paraules el que és el Temps per al home no-religiós de les societats modernes. No pretenem parlar de les filosofies modernes del Temps ni de conceptes que la ciència contemporània utilitza per a les seves pròpies investigacions. La nostra meta no és la de comparar sistemes o filosofies, sinó comportaments existencials. Ara bé: el que es pot comprovar amb relació a un home no-religiós és que també coneix una certa discontinuïtat i heterogeneïtat del Temps. Per a ell també existeix, fora del temps més aviat monòton del treball, el Temps de les alegries i dels espectacles, el «temps festiu». També viu d'acord amb ritmes temporals diversos i coneix Temps d'intensitat variable quan escolta la seva música predilecta o, quan està enamorat, espera o es troba amb la persona estimada i experimenta evidentment un ritme temporal diferent de quan treballa o s'avorreix.

Però, amb relació a l'home religiós, existeix una diferència essencial: aquest últim coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un Temps primordial santificat pels déus i susceptible de fer-se present per mitjà de la festa. Per al home no-religiós aquesta qualitat transhumana del Temps litúrgic resulta inaccessible. Per a l'home no-religiós, el Temps no pot presentar ni ruptura ni «misteri»: constitueix la més profunda dimensió existencial de l'home, està lligat a la seva pròpia existència, doncs té un començament i un fi, que és la mort, l'anihilament de l'existència. Qualsevol que sigui la multiplicitat dels ritmes temporals que experimenti i les seves diferents intensitats, l'home no-religiós sap que es tracta sempre d'una experiència humana en què no pot inserir-se cap presència divina.

Per al home religiós, al contrari, la durada temporal profana és susceptible de ser «detinguda» periòdicament per la inserció, mitjançant ritus, d'un Temps sagrat, no-històric (en el sentit que no pertany al present històric). A l'igual d'una església constitueix una ruptura de nivell dins de l'espai profà d'una ciutat moderna, el servei religiós que se celebra a l'interior del seu recinte assenyala una ruptura en la durada temporal profana: ja no és el Temps històric actual el que en ella és present, aquest temps que es viu, per exemple, als carrers i les cases veïnes, sinó el Temps en el qual es desenvolupament la existència històrica de Jesucrist, el temps santificat per la seva predicació, per la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció. Precisem, no obstant això, que aquest exemple no destaca amb la deguda claredat totes les diferències que existeixen entre el Temps profà i el Temps sagrat; en comparació a les altres religions, el cristianisme ha renovat, efectivament, l'experiència i el concepte del Temps litúrgic a l'afirmar la historicitat de la persona de Crist. Per al creient, la litúrgia es desenvolupa en un Temps històric santificat per l'encarnació del Fill de Déu. El Temps sagrat, reactualitzat periòdicament en les religions pre-cristianes (sobretot en les religions arcaiques), és un Temps mític, un Temps primordial (inidentificable amb el passat històric), un Temps original en el sentit que ha sorgit «de cop», que no està precedit per cap Temps, perquè no podia existir cap Temps abans de l'aparició de la realitat relatada pel mite.

_________________________________________________

Lo sagrado y lo profano, Guadarrama, Madrid 1973, p.25-28.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.