Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Lévi-Strauss: la dissolució del subjecte

[...] el final últim de les ciències humanes no és constituir a l'home, sinó dissoldre'l. El valor eminent de l'etnologia és el de correspondre a la primera etapa d'una acció que comporta a altres: més enllà de la diversitat empírica de les societats humanes, l'anàlisi etnogràfic vol arribar a invariables, que, com mostra la present obra, se situen a vegades en els punts més imprevistos. Rousseau (2, cap. [VlII]) 10 havia pressentit amb la seva habitual clarividència: «Quan es vol estudiar als homes cal mirar prop de sí; però per estudiar a l'home, cal aprendre a adreçar la vista  a la llunyania; primer, cal observar les diferències, per descobrir les propietats». No obstant, no n'hi hauria prou amb haver absorbit les humanitats particulars en una humanitat general; aquesta primera empresa n'esbossa d'altres, que Rousseau no hauria admès de tan bon grau, i que incumbeixen a les ciències exactes i naturals: reintegrar a la cultura en la naturalesa, i, finalment, a la vida en el conjunt de les seves condicions físicoquímiques.

Però, a despit del gir voluntàriament brutal donat a la nostra tesi, no perdem de vista que el verb «dissoldre» no suposa, de cap manera (i fins i tot exclou) la destrucció de les parts constitutives del cos sotmès a l'acció d'un altre cos. La solució d'un sòlid en un líquid modifica la disposició de les molècules del primer; ofereix també, sovint, un mitjà eficaç de posar-les en reserva, per a recuperar-les quan calgui i estudiar millor les seves propietats. Les reduccions que considerem no seran, doncs, legítimes, i ni tan sols possibles, més que amb dues condicions, la primera de les quals és la de no empobrir els fenòmens sotmesos a reducció, i la de tenir la certesa que, prèviament, sigui reunit al voltant de cadascun tot el que contribueix a la seva riquesa i a la seva originalitat distintives: doncs no serviria de res empunyar un martell per colpejar al costat del clau.

En segon lloc cal que hom estigui preparat a veure que cada reducció canvia de cap a peus la idea preconcebuda que hom podia formar-se del nivell, sigui quin fos, que hom tracta d'atènyer. La idea d'una humanitat general, a la qual condueix la reducció etnogràfica, no guardarà cap relació amb la idea que ens havíem format abans. I el dia que arribem a comprendre la vida com una funció de la matèria inert, serà per descobrir que aquesta posseeix propietats fart diferents de les que li atribuíem anteriorment. Per tant, no podríem classificar els nivells de reducció en superiors i inferiors, ja que, per contra, cal esperar que, per conseqüència de la reducció, el nivell considerat superior comuniqui retroactivament quelcom de la seva riquesa al nivell inferior al qual l'haurem reduït. L'explicació científica no consisteix en passar de la complexitat a la simplicitat, sinó en la substitució d'una complexitat menys intel·ligible per una altra més intel·ligible.

En la nostra perspectiva, per tant, el jo no s'oposa a l'altre, com l'home no s'oposa al món: les veritats captades a través de l'home són «del món» i són importants per això mateix. Llavors, es comprèn que descobrim en l'etnologia el principi de tota investigació [...]

Qui comença per instal·lar-se en les preteses evidències del jo ja no surt d'allà. El coneixement dels homes els sembla, a vegades, més fàcil als qui es deixen agafar en la trampa de la identitat personal. Però d'aquesta manera es tanquen la porta del coneixement de l'home: tota investigació etnogràfica té el seu principi en «confessions» escrites o inconfessades. De fet, Sartre queda captiu del seu Cogito: el de Descartes permetia l'accés a l'universal, però a condició de ser psicològic i individual; al sociologitzar el Cogito, Sartre canvia només de presó. D'ara endavant, el grup i l'època de cada subjecte faran per a ell les vegades de consciència intemporal.

_________________________________________________

El pensamiento salvage, F.C.E., Mèxic 1972. p. 357-359, 361.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.