Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

element / teoria dels elements GEN.

Part simple constitutiva d'una totalitat composta, o terme últim i irreductible al que s'arriba a través d'un procés d'anàlisis.

En la tradició de la filosofia presocràtica, orientada cap al estudi de la NbF4H (Physis), els elements (en grec FJ@4P,Ã@<) podien designar la o les substàncies fonamentals constitutives de tot el compost. Des d'aquesta perspectiva, podia identificar-se amb el GDPZ (arkhé): l'aigua, per a Tales; l'þB,4D@< (àpeiron), per a Anaximandre; l'aire, per a Anaxímenes i el conjunt d'aquests tres, més la terra, en Empèdocles, a qui es deu l'influent teoria de les quatre arrels (rhizómata) constitutives dels diversos estats físics (sòlid, líquid i gasós), així com de les qualitats sensibles (calent, fred, sec, humit). Altres filòsofs, com Anaxàgores i els atomistes seguidors de Demòcrit, pensaven que els constituents del món són infinits, per la qual cosa s’oposaven a la teoria dels elements. De fet, Anaxàgores considerava que, a més d'un nombre infinit de homeomeries era precisa la intervenció del <@ØH (nous) (veure cita), i els atomistes van considerar elements als àtoms (infinits en número) i el buit (veure cita).

Els pitagòrics van interpretar la teoria dels elements d'Empèdocles a partir de consideracions geomètriques, atribuint cadascun dels elements als políedres regulars. Però, ja que hi ha cinc políedres regulars, van afegir un cinquè element. Aquesta doctrina va influir decisivament en Plató, que la va desenvolupar en el Timeu.

Els cinc poliedres regulars

Aristòtil

No obstant, la doctrina que més va perdurar va ser la de Aristòtil, que és el primer filòsof que va elaborar un anàlisi d'aquest concepte i els va definir com allò primer del qual alguna cosa es compon, sent allò immanent (en això) i no podent descompondre's, al seu torn, específicament en una altra espècie diferent (veure text ). En la seva anàlisi no es limita només a considerar els elements des d'un punt de vista físic, raó per la qual defensa la tesi segons la qual és precisa a més la concurrència del primer motor. Però, des de la perspectiva de la seva concepció cosmològica, Aristòtil afirma que el món està ordenat en dos grans zones: la celestial o suprallunar, constituïda de "Æ2ZD (èter), que és un cinquè element o quinta essència, i la terrestre o subllunar formada pels quatre elements (terra, aigua, aire i foc) que havia pres d'Empèdocles. Aquests vénen determinats per les qualitats primitives: calor, fredor, sequedat i humitat (terra = fred+sec; aigua = fred+humit; aire = càlid+humit; foc = càlid+sec). Aquests elements es distribueixen en capes segons aquest ordre des del centre cap a a dalt: terra, aigua, aire i foc. Els dos primers es consideren greus per la seva tendència a anar cap al centre, si són desplaçats del seu lloc natural i, els altres dos, lleus, per la seva tendència a anar cap a a dalt. Aquesta correcció de la teoria d'Empèdocles, a partir de considerar les qualitats primitives, permetia a Aristòtil concebre el pas i la transformació d’uns elements en altres.

Paracels

Aquesta teoria va perdurar durant l'Edat Mitjana i ben entrada l'Edat Moderna, encara que els estoics van discrepar de la teoria aristotèlica, i van distingir entre els principis que no poden generar-se i són incorruptibles, i els elements que es destrueixen en cadascuna de les conflagracions còsmiques o ¦iBbD@F4H (ecpírosis). En la tradició alquimista, Paracels va distingir tres elements fonamentals: la sal, el sofre i el mercuri, mentre que en la tradició xinesa es considerava l'existència de cinc elements: la terra, el foc, l'aigua, l'aire i la fusta.

Posteriorment, en els inicis de la química moderna, Lavoisier va descobrir l'existència de trenta-tres elements, als que va considerar, des del punt de vista de l'anàlisi, com els cossos simples que sorgeixen al final d'un procés d'anàlisis. A partir dels desenvolupaments de la teoria atòmica moderna Mendeleiev va elaborar la seva famosa taula periòdica dels elements, en els que aquests es defineixen en funció de les seves propietats atòmiques. En l'empiriocriticisme d'Avenarius es denominen complexos d'elements, o complexos elementals, els objectes de l'experiència.

EPIST. En metodologia, s'entén per elements els principis d'una ciència o d'un sistema. S'usa correntment per designar els manuals introductoris a una disciplina, a imitació del famós text de Euclides, que va denominar Els elements als seus tretze llibres de geometria.

PSICOL. Constituents simples de les percepcions sensorials, com un color, per exemple.

 

LÓG. En lògica s'entén per elements els membres individuals d'una classe. Hamilton va denominar Stoicheology (estoiqueologia) a la part de la lògica que té per objecte d'estudi els processos elementals del pensament i la va dividir en: noètica, ennoemàtica, apofàntica i doctrines del raonament. Wittgenstein utilitza la noció de proposicions elementals, que són aquelles que consten de noms en una unió immediata, i són el fruit de l'anàlisi o descomposició de les proposicions (veure cita).

Els quatre elements

Els quatre elements

 El cuerto element: el foc

El quart element: el foc

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.