Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

René Descartes: el coneixement de les coses externes

Només em queda per examinar si hi ha coses materials. I ja sé que n'hi pot haver, almenys, quant se les considera com objectes de la pura matemàtica, ja que de tal manera les concebo clara i distintament. Doncs no és dubtós que Déu pugui produir totes les coses que sóc capaç de concebre amb distinció; i mai he jutjat que li fos impossible fer una cosa, a menys que aquesta repugnés completament a una concepció diferent. A més, la facultat d'imaginar que hi ha en mi, i que jo uso, segons veig per experiència, quan m'ocupo en la consideració de les coses materials, és capaç de convèncer-me de la seva existència; doncs quan considero atentament el que sigui la imaginació, trobo que no és sinó certa aplicació de la facultat cognoscitiva al cos que li està íntimament present, i que, per tant, existeix.

I per manifestar això amb major claredat, advertiré primer la diferència que hi ha entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció. Per exemple: quan imagino un triangle, no l'entenc només com una figura composta de tres línies, sinó que, a més, considero aquestes tres línies com presents en mi, en virtut de la força interior de el meu esperit: i a això, pròpiament, anomeno «imaginar». Si vull pensar en un quilàgon, entenc que és una figura de mil costats tan fàcilment com entenc que un triangle és una figura que consta de tres; però no puc imaginar els mil costats d'un quilàgon com faig amb els tres del triangle, ni, per dir-ho així, contemplar-los com presents amb els ulls del meu esperit. I si bé, seguint l'hàbit que tinc d'usar sempre de la meva imaginació, quan penso en les coses corpòries, és cert que al concebre un quilàgon em represento confusament certa figura, és no obstant evident que l'esmentada figura no és un quilàgon, ja que en res difereix de la que em representaria si pensés en un miriàgon, o en qualsevol altra figura de molts costats, i no serveix de res per descobrir les propietats per les quals el quilàgon difereix dels altres polígons. Però si es tracta d'un pentàgon, és ben cert que puc entendre la seva figura, com la de un quilàgon, sense recórrer a la imaginació; però també puc imaginar-la aplicant la força del meu esperit als seus cinc costats, i a la vegada a l'espai o àrea que tanquen. Així conec clarament que necessito, per imaginar, una peculiar tensió de l'ànim, de la qual no faig ús per entendre o concebre; i aquesta peculiar tensió de l'ànim mostra clarament la diferència entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció.[...].

En primer lloc, ja que ja sé que totes les coses que concebo clara i distintament poden ser produïdes per Déu tal com les concebo, en tinc prou amb poder concebre clara i distintament una cosa sense una altra, per estar segur que l'una és diferent de l'altra, ja que, almenys en virtut de la omnipotència de Déu, poden donar-se separadament, i llavors ja no importa quina sigui la potència que produeixi aquesta separació, perquè em sigui forçós considerar-les com diferents. Per tant, com sé de cert que existeixo, i, no obstant, no adverteixo que convingui necessàriament a la meva naturalesa o essència una altra cosa que ser cosa pensant, concloc rectament que la meva essència consisteix només a ser una cosa que pensa, o una substància l'essència o naturalesa de la qual consisteix només a pensar. I encara que potser (o millor, amb tota seguretat, com diré de seguida) tinc un cos al qual estic estretament unit, amb tot, ja que, d'una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, quant que jo sóc només una cosa que pensa -i no extensa-, i, d'altra banda, tinc una idea diferent del cos, quant que ell és només una cosa extensa -i no pensant-, és cert llavors que aquest jo (és a dir, la meva ànima, per la qual sóc el que sóc), és completament diferent del meu cos, i que pot existir sense ell.

A més, trobo en mi certes facultats de pensar especials i diferents de mi, com les d'imaginar i sentir, sense les quals em puc concebre molt bé  per complet, clara i distintament, però, en canvi, elles no poden concebre's sense mi, és a dir, sense una substància intel·ligent en les que estan inserides. Doncs la noció que tenim de les esmentades facultats, és a dir (per parlar en termes escolàstics), el seu concepte formal, inclou d'alguna manera la intel·lecció: per on concebo que les tals són diferents de mi; així com les figures, els moviments, i altres maneres o accidents dels cossos, són diferents dels cossos mateixos que els suporten.

També reconec tenir en mi altres facultats, com canviar de lloc, de postura, i altres semblants, que, com les precedents, tampoc poden concebre's sense alguna substància en la qual estiguin inserides, ni, per tant, poden existir sense ella; però és evident que tals facultats, si en veritat existeixen, han d'estar inserides en una substància corpòria, és a dir, extensa, i no en una substància intel·ligent, ja que en el seu concepte clar i diferent està continguda d'alguna manera l'extensió, però no la intel·lecció. Hi ha, a més, en mi certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles; però aquesta facultat em seria inútil i cap ús podria fer d'ella, si no hi hagués, en mi, o en algun altre, una facultat activa, capaç de formar i produir les esmentades idees. Ara bé: aquesta facultat activa no pot estar en mi en la mesura en què jo no sóc més que una cosa que pensa, doncs no pressuposa el meu pensament, i a més aquelles idees se'm representen sovint sense que jo contribueixi de cap manera a això, i fins tot a despit de la meva voluntat; per tant, ha d'estar necessàriament en una substància diferent de mi mateix, en la qual estigui continguda formal o eminentment (com he observat més a dalt) tota la realitat que està objectivament en les idees que l'esmentada facultat produeix. I aquesta substància serà, o bé un cos (és a dir, una naturalesa corpòria, en què està contingut formal i efectivament tot el que està en les idees objectivament o per representació), o bé Déu mateix, o alguna altra criatura més noble que el cos, on estigui contingut eminentment això mateix.

Doncs bé: no sent Déu fal·laç, és del tot manifest que no m'envia aquestes idees immediatament pel seu compte, ni tampoc per la mediació d'alguna criatura, en la qual la realitat de les esmentades idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Doncs, no havent-me donat cap facultat per conèixer que això és així (sinó, per contra, una fortíssima inclinació a creure que les idees són enviades per les coses corpòries), malament s'entendria com no pot ser fal·laç, si en efecte aquestes idees fossin produïdes per altres causes diverses de les coses corpòries. I, per tant, cal reconèixer-se que existeixen coses corpòries.

No obstant, potser no siguin tal com les percebem per mitjà dels sentits, doncs aquesta manera de percebre és sovint fosca i confusa; emperò, cal reconèixer, almenys, que totes les coses que entenc amb claredat i distinció, és a dir -parlant en general-, totes les coses que són objecte de la geometria especulativa, estan realment en els cossos. I pel que fa a les altres coses que, o bé són només particulars (per exemple, que el sol tingui tal mida i tal figura), o bé són concebudes amb menor claredat i distinció (com la llum, el so, el dolor, i altres semblants), és veritat que, fins i tot sent molt dubtoses i incertes, amb tot això, crec poder concloure que posseeixo tots els mitjans per a conèixer-les amb certesa, suposat que Déu no és fal·laç, i que, per tant, no ha pogut ocórrer que existeixi alguna falsedat en les meves opinions sense que m'hagi estat atorgada a la vegada alguna facultat per a corregir-la.

I, en primer lloc, no és dubtós que quelcom de veritat hi ha en tot el que la naturalesa m'ensenya, doncs per «naturalesa», considerada en general, no entenc ara una altra cosa que Déu mateix, o l'ordre disposat per Déu en les coses creades, i per «la meva» naturalesa, en particular, no entenc una altra cosa que el lligam ordenat que en mi guarden totes les coses que Déu m'ha atorgat.

Doncs bé: el que aquesta naturalesa m'ensenya més expressament és que tinc un cos, que es troba indisposat quan sento dolor, i que necessita menjar o beure quan sento fam o set, etcètera. I, per tant, no he de dubtar que hi ha en això alguna cosa de veritat.

M'ensenya també la naturalesa, mitjançant aquestes sensacions de dolor, fam, set, etcètera, que jo no només estic en el meu cos com un pilot en la seva nau, sinó que estic tan íntimament unit i com barrejat amb ell, que és com si forméssim una sola cosa. Doncs si això no fos així, no sentiria jo dolor quan el meu cos està ferit, doncs no sóc sinó una cosa que pensa, i percebria aquesta ferida amb el sol enteniment, com un pilot percep, per mitjà de la vista, que alguna cosa es trenca en la seva nau; i quan el meu cos necessita beure o menjar, ho entendria jo sense més, no avisant-me de això sensacions confuses de fam i set. Doncs, en efecte, tals sentiments de fam, set, dolor, etcètera, no són sinó certes maneres confuses de pensar, nascudes d'aquesta unió i espècie de barreja de l'esperit amb el cos, i dependents d'ella.

A més d'això, la naturalesa m'ensenya que existeixen altres cossos entorn del meu, dels quals n'he de perseguir alguns, i evitar altres. I, certament, en virtut de sentir jo diferents espècies de colors, olors, sabors, sons, calor, duresa, etcètera, concloc amb raó que, en els cossos de on procedeixen tals diverses percepcions dels sentits, existeixen els corresponents diversitats, encara que potser no hagi semblança entre aquestes i aquelles. Així mateix, per tal que em siguin agradables algunes d'aquestes percepcions, i altres desagradables, infereixo amb certesa que el meu cos (o, per millor dir, jo mateix, quant que estic compost de cos i ànima) pot rebre avantatges i inconvenients diversos dels altres cossos que el circumden.

__________________________________________________

Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació sisena (traducció i notes de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 61-62 i 65- 68).

Veure http://www.inicia.es/de/diego_reina/moderna/rdescartes/med_met_alfaguara.PDF

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.