Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

cogito HIST.


Descartes
Abreviatura de la frase, cogito ergo sum, «penso, per tant existeixo», amb la que Descartes enuncia:

1) la primera veritat clarament i distintament coneguda, que és alhora primera veritat del seu sistema filosòfic (veure text);

2) l'afirmació que fonamentalment l'home és una substància l'essència de la qual és pensar (veure text).

Normalment s'entén a la manera d'una expressió intuïtiva de la evidència que el subjecte té dels seus actes mentals. Encara que la seva formulació sembla expressar una conseqüència, «existir» (sum) i «pensar» (cogito) són més aviat dos intuïcions que semblen simultànies. Descartes exposa l'evidència que té de si mateix com a pensament en Discurs del mètode (IV part: «jo penso, per tant sóc»); en Els principis de la filosofia (I, 7) i en Meditacions metafísiques (Meditació II: «jo sóc, jo existeixo», «jo sóc una cosa que pensa»).

Segons manté la filosofía analítica, l'enunciat de Descartes ha d'analitzar-se des de la perspectiva de la funció performativa del llenguatge. Un enunciat és performatiu quan es fa vertader en el moment de pronunciar-se («jo penso, jo existeixo»); i, en aquest sentit, sosté Descartes que el seu «cogito» és necessàriament vertader, sempre que ho diu o pensa (Meditació II). Si això és així, llavors, diuen els analítics, de qualsevol enunciat pot deduir-se l'existència de qui ho pronuncia: «Riu, per tant existeixo» serveix tant com «Penso, per tant existeixo». La lliçó de Descartes, no obstant això, consisteix que és possible dubtar de tot el que no és només pensament. L'evidència immediata de la pròpia existència va unida, segons ell, només al fet de pensar, no al contingut del que es pensa. L'expressió cartesiana té un precedent històric en Agustí d'Hipona, qui va recórrer a enunciats semblants per combatre el escepticisme del seu temps (veure text).

L'apercepció transcendental de Kant (veure text) es remet al «cogito» cartesià, com a subjecte a ‘priori' que és de tot coneixement possible: ser conscient de quelcom, o conèixer quelcom, implica com a condició de possibilitat no sols un objecte, sinó també un subjecte, com consciència, on s'unifiquin tots els coneixements. La diferència fonamental entre Kant i Descartes és que, per al primer, aquest subjecte -com a substància pensant- no pot ser conegut, sinó només pensat, mentre que, per a Descartes, la res cogitans és la primera veritat del seu sistema i la primera cosa que és conegut com una idea clara i distinta.

_____________________________________________________________________


Enllaços:
 
Respecte de la traducció de la frase de l'original francès (que diu: "Je pense, donc je suis") i de la versió llatina (que és: "Ego cogito, ergo sum sive existo"). Veure: http://idd01yq8.eresmas.net/Fitxes/Textos/D/Descartes.htm
 
Per llegir "El Discurs del mètode" veure també: http://www.alcoberro.info/Descartes.htm
 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.