Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Ludwig von Bertalanffy: la teoria general dels sistemes

Primer estan les analogies, o sigui les similituds superficials entre fenòmens que no es corresponen ni en factors causals ni en les lleis pertinents. D’aquest gènere són els simulacra vitae, en altre temps populars, així quan es comparava el creixement d’un organisme amb el d’un vidre o el d’una cel·la osmòtica. Hi ha semblants superficials en un o altre aspecte, però pot afirmar-se amb seguretat que el creixement d’una planta o d’un animal no segueix la pauta del creixement d’un vidre o d’una estructura osmòtica, i les lleis pertinents difereixen. El mateix pansa amb la consideració d’una biocenosi (p. ex. un bosc) com un «organisme», quan hi ha evident diferència entre la unificació d’un organisme individual i la vaguetat d’una associació vegetal; o amb la comparació entre el desenvolupament d’una població i el naixement, creixement, envelliment i mort d’un organisme comparació força dubtosa de cicles vitals.

Un altre nivell són les homologies. Estan presents quan difereixen els factors eficients, però les lleis respectives són formalment idèntiques. Semblants homologies tenen considerable importància com a models conceptuals en la ciència. S’apliquen amb freqüència en física. Són exemples la consideració del fluir de la calor com el fluir d’una substància, la comparació del corrent elèctric con la d’un líquid i, en general, el trasllat de la noció de gradient, en un principi hidrodinàmica, a potencials elèctrics, químics, etc. Sabem a la perfecció, sí, que no hi ha tal «substància calorífica», sinó que la calor ha de ser interpretat en el sentit de la teoria cinètica; no obstant això, el model permet estipular lleis que són formalment correctes.

És d’homologies lògiques del que s’ocupa la present investigació.. Això és expressable així: si un objecte és un sistema, ha de tenir certes característiques dels sistemes, sense importar de quin sistema es tracti. L’homologia lògica no sols permet l’isomorfisme en la ciència sinó que, com a model conceptual, està en situació de donar instruccions per a la consideració correcta i l’eventual explicació de fenòmens.

Finalment, el tercer nivell és l’explicació és a dir, l’enunciat de condicions i lleis específiques que són vàlides per a un objecte separat o per a una classe d’objectes. [...] Tota explicació científica requereix el coneixement d’aquestes lleis específiques, així com, p. ex., de les lleis de l’equilibri químic, del creixement d’un organisme, de l’increment d’una població, etc. És possible que també lleis específiques exhibeixin correspondència formal o homologies en el sentit discutit, però l’estructura de les lleis pot, per descomptat, diferir segons els casos.

Les analogies són científicament invàlides. En canvi, les homologies sovint proporcionen models valuosos; d’aquí la seva àmplia aplicació en física. De mode semblant, la teoria general dels sistemes pot servir de dispositiu regulador per discernir analogies i homologies, semblants sense sentit i trasllats significatius de models. Aquesta funció s’aplica particularment a ciències que, com la demografia, la sociologia i grans àrees de la biologia, no encaixen en el marc de la física i la química; no obstant això, hi ha lleis exactes que poden enunciar-se per aplicació de models adequats.

L’homologia de característiques de sistemes no implica reducció d’un domini a un altre inferior. Però tampoc es tracta de mera metàfora o analogia; és, abans bé, una correspondència formal fundada en la realitat, en la mesura que pot considerar-se constituïda de «sistemes» de l’índole que sigui.

Parlant filosòficament, la teoria general dels sistemes, en la seva forma desenvolupada, reemplaçaria el que es coneix com «teoria de les categories» (N. Hartmann, 1942) per un sistema exacte de lleis logicomatemàtiques. Nocions generals fins i tot expressades en la llengua comuna i corrent adquiririen l’expressió exacta possible només en llenguatge matemàtic.

________________________________________________

Teoría general de los sistemas, F.CE, Madrid 1976, p.86-88.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.