Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

harmonia GEN.

(del grec harmonia, allò connex, ordenat o ajustat)  La connexió ordenada de les parts amb un tot.

Suposa la possibilitat de la unitat en la multiplicitat, i apareix com un ajust en què les diferents parts formen un conjunt. Habitualment, aquesta concepció es relaciona amb tendències teleològiques, en aquest cas l’harmonia és l’ordenació de les parts conforme a la realització plena d’una finalitat. S’aplica, especialment, a l’àmbit estètic (de manera més estricta, en música), però també en el món orgànic o, fins i tot, polític. No obstant això, és el seu ús esteticomusical el que li confereix autèntic significat, mentre que, en els altres àmbits, el seu ús és més aviat metafòric.

PitàgoresEn la història de la filosofia destaca l’ús que d’aquesta noció van fer els pitagòrics que, a través de la seva concepció del número -entès a partir de la taula dels oposats- (veure cita), la van aplicar al conjunt del i`F:@H (cosmos). Per a ells, el cosmos és un tot ordenat però, en la mesura que aquest ordre pot expressar-se mitjançant raons numèriques, com la música, és, de la mateixa manera que aquesta, una harmonia. Per explicar això, defensen que les esferes celests encaixen entre si de manera que les diferents òrbites, entre elles, estan a unes distàncies com les que formen els acords musicals d’un instrument de corda, expressables segons raons matemàtiques definides. D’aquesta manera, l’ordre de les esferes celests proporciona harmonia, fins i tot en el sentit musical del terme (música de les esferes). Segons els pitagòrics, també l’ànima humana és harmonia, tesi que Plató no va acceptar perquè, si l’ànima fos només harmonia del cos, dependria exclusivament d’aquest (Fedó,86 b7). No obstant això, en el Timeu, on defensa l’existència d’una «ànima del món», defensa que l’ànima humana és part de l’harmonia còsmica ja que, com aquesta, és barreja sotmesa a proporció (veure textos ). Aristòtil també va combatre la tesi pitagòrica de l’harmonia de l’ànima, ja que a aquesta se li atorga capacitat de moviment i el moviment no és un atribut de l’harmonia.

Al terreny cosmològic, la influència de la tesi pitagòrica de l’harmonia de les esferes va exercir gran influència a les escoles neopitagoritzants de l’època renaixentista, i fins i tot va ser represa per Kepler, encara que posteriorment la va abandonar, i amb ella la tesi del moviment circular i uniforme dels planetes.

 

 


El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.