Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: importància i dificultats de l’estudi del lloc

El físic ha d’estudiar el lloc de la mateixa manera que l’infinit, a saber: si és o no és, de quina manera és, i què és. Perquè tots admeten que les coses estan en algun «on» (el que no és no està en cap lloc, perquè potser hi ha un «on» per a l’hircociervo o l’esfinx?), i perquè el moviment més comú i principal, aquell que cridem «desplaçament», és un moviment respecte al lloc.

Però dir què és el lloc és quelcom que presenta moltes dificultats, perquè si se’l considera segons totes les seves propietats no sembla el mateix. A més a més, res ens ha arribat dels nostres predecessors, ni una exposició de les dificultats, ni una solució d’aquestes.

Ara, que el lloc existeix sembla clar per la substitució d’un cos per un altre, perquè allí on ara hi ha aigua després hi haurà aire quan l’aigua hagi sortit del recipient, i més endavant algun altre cos ocuparà el mateix lloc. Aquest lloc, llavors, sembla distint de tots els cossos que arriben a estar en ell i es reemplacen, perquè allí on ara hi ha aire hi havia aigua. D’aquí que pugui semblar clar que el lloc o l’espai cap al qual o des del qual els cos han canviat sigui distint d’ells.

A més a més, els desplaçaments dels cossos naturals simples, com el foc, la terra i altres semblants, no sols ens mostren que el lloc és quelcom, sinó també que exerceix un cert poder. Perquè cadascun d’aquests cossos, si res ho impedeix, és portat cap al seu lloc propi, un cap amunt i un altre cap avall. Aquestes són les parts o espècies del lloc, el dalt, el sota i la resta de les sis direccions. Ara bé, aquestes direccions (dalt i sota, dreta i esquerra, etc.) no sols són tals respecte a nosaltres, ja que per a nosaltres una cosa no sempre està en la mateixa direcció, sinó que canvia segons canviï la nostra posició, podent una mateixa cosa estar així a la dreta i a l’esquerra, dalt i sota, al davant i al darrere. Però en la natura cadascuna és distinta, independentment de la nostra posició, perquè el «dalt» no és una direcció casual, sinó on són portats el foc i els cossos lleugers, i de la mateixa manera el «sota» tampoc és una direcció casual, sinó on són portats els cossos pesats i terrestres, de manera que ambdues direccions difereixen no sols respecte a la posició, sinó també per un cert poder. Els objectes matemàtics poden aclarir això, perquè encara que no existeixen en un lloc, tenen no obstant això una dreta i una esquerra per la seva posició respecte a nosaltres, de tal manera que només conceptualment tenen tals distincions posicionals, però no per natura.

A més a més, els que sostenen l’existència del buit admeten també l’existència del lloc, ja que el buit seria un lloc desproveït de cos.

Així, per aquestes raons, s’ha suposat que el lloc és quelcom distint dels cossos i que tot cos sensible està en un lloc.

I podria semblar que Hesíode parlava amb raó quan va fer del Caos la realitat primordial, quan diu: "Primer que res de tot va ser el Caos, després  Gea, d’ampli sinus", com si hagués d’haver-hi un espai primordial per a les coses, perquè pensava, amb l’opinió comuna, que totes les coses han d’estar en un «on», tenir un lloc.

Si així fora, el poder del lloc seria quelcom meravellós, anterior a totes les coses; perquè allò sense la qual cosa res pot existir, però que pot existir sense les coses, seria necessàriament la realitat primària; perquè el lloc no es destrueix quan pereixen les coses que hi ha en ell.

Ara bé, si donem per suposat que el lloc existeix, es planteja la dificultat de dir què és. És d’algun mode la massa d’un cos o ben té una altra natura? Cal determinar, perquè, primer que res quin sigui el gènere propi del lloc.

1) El lloc posseeix certament la tres dimensions, longitud, amplària i profunditat, les mateixes per les que tot cos és determinat; però és impossible que el lloc sigui un cos, perquè llavors hi hauria dos cossos en el mateix lloc.

2) A més a més, si hi ha un lloc i un espai per a un cos, és clar que els hi haurà també per a la superfície i els restants límits del cos, ja que els correspon la mateixa proporció; en efecte, allí on hi havia superfícies ocupades per aigua, les hi haurà després ocupades per aire.

Però, d’altra banda, com no podem establir cap diferència entre el punt i el lloc del punt, llavors, si el lloc no és distint del punt, tampoc serà distint de cap de les altres coses, ni el lloc serà quelcom que estigui fora d’elles.

3) Què podem suposar, llavors, que és el lloc? Per la seva pròpia natura no pot ser un element ni estar constituït per elements, ni corporis ni incorporis; posseeix certament magnitud, però no és un cos.

Els elements dels cossos sensibles són cossos, però dels elements intel·ligibles no pot sorgir cap magnitud.

4) A més a més, de quines coses caldria suposar que el lloc és causa? Perquè no se li pot atribuir cap dels quatre modes de causació: ni com a matèria de les coses (perquè res està constituït per ell), ni com a forma o essència de les coses, ni com a fi, ni tampoc mou a les coses existents.

5) És més: si fos en si mateix quelcom existent, on està? A l’aporia de Zenó cal buscar-li una explicació, perquè si tota cosa existent existeix en un lloc, llavors és clar que el lloc haurà de tenir també un lloc, i així fins a l’infinit.

6) Finalment, així com tot cos està en un lloc, així també en tot lloc hi ha un cos. Què direm, llavors, de les coses que augmenten? Se segueix de l’anterior que el lloc haurà d’augmentar amb elles, Si el lloc de cada cosa no és major ni menor que ella.

Justament per tot això hem de plantejar-nos el problema del lloc preguntant-nos no sols què és, sinó també si existeix.

__________________________________________

Física, 208a-213a. (Gredos, Madrid 1995, p.221-226).

Veure altres textos d’Aristòtil sobre el lloc.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.