Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: els graus del saber. La filosofia com la ciència dels primers principis i les causes

Tots els homes per natura desitgen saber. Prova d'això és el seu gust per les sensacions, doncs a banda de la seva utilitat, agraden per si mateixes, i més que totes les altres, les sensacions visuals. Perquè no sols per fer quelcom, sinó fins i tot quan no tenim intenció de fer res preferim la vista, per així dir-ho, a tots els altres sentits. I la causa és que la vista és, de tots els sentits, el que ens fa adquirir més coneixements i ens descobreix més matisos.

Per natura els animals estan dotats de sensacions, però en uns la sensació no engendra memòria, mentre que en altres sí. Per això aquests són més intel·ligents i més capaços d'aprendre que els que són incapaços de recordar. La intel·ligència, sense la facultat d'aprendre, és atribut dels animals incapaços de sentir els sons, com l'abella i els altres gèneres d'animals que puguin trobar-se en el mateix cas. Al contrari, la facultat d'aprendre pertany als que, a més de la memòria, tenen el sentit de l'oïda.

Els animals distints de l'home viuen, doncs, reduïts a les imatges i als records; participen poc de l'experiència, mentre que el gènere humà participa de l'art i del raonament. La memòria dóna origen a l'experiència en els homes. En efecte, molts records d'una mateixa cosa acaben per constituir una experiència. I l'experiència sembla gairebé de la mateixa natura que la ciència i l'art; però la ciència i l'art arriben en els homes a través de l'experiència, perquè «l'experiència va crear l'art, i la inexperiència l'atzar» com diu Polo. L'art neix quan d'una multitud de nocions empíriques se separa un sol judici universal aplicable a tots els casos semblants. En efecte, formar el judici que tal medicina ha curat a Callias, malalt d'aquesta malaltia, i després a Sòcrates, i després a molts altres agafats individualment, és propi de l'experiència. Però jutjar que tal medicina ha curat tots els individus afectes de tal malaltia, determinats segons una mateixa espècie, com els flegmàtics, els biliosos o els que tenen febre, correspon a l'art.

Ara bé, en la vida pràctica, l'experiència no sembla diferenciar-se en res de l'art. Fins i tot veiem que els homes d'experiència superen als que tenen el concepte (logos) sense l'experiència. La causa d'això és que l'experiència és el coneixement de les coses singulars, i l'art de les coses universals; i tota pràctica i tota gènesi es fan sobre allò individual. En efecte, el metge no cura a l'home, a no ser implícitament, sinó a Callias, a Sòcrates, o a algun altre així anomenat, a qui ocorre que és home. Per això si es posseeix el concepte sense l'experiència, i coneixent allò universal, s'ignora allò individual, es cometran amb freqüència errors de tractament, perquè és a l'individu a qui cal curar.

Creiem malgrat tot que el saber i el comprendre pertanyen més a l'art que a l'experiència i considerem els homes que posseeixen l'art superiors als homes d'experiència: la saviesa en tots els homes acompanya amb preferència al saber: perquè els uns coneixen la causa i els altres no. Els homes d'experiència coneixen que una cosa és, però ignoren el perquè; mentre que els homes que posseeixen l'art coneixen el perquè i la causa. Per això també opinem que en tota empresa els mestres mereixen major consideració que els obrers: són més savis i tenen major coneixement perquè coneixen les causes del que es fa, mentre que els obrers s'assemblen a les coses inanimades: fan, però sense saber el que fan, igual que crema el foc. Encara que els éssers inanimats realitzen cadascuna de les seves funcions per natura i els obrers per hàbit. Així els mestres són més savis no per la seva habilitat pràctica, sinó perquè posseeixen el concepte i coneixen les causes. En general, el senyal del saber és poder ensenyar, i per això creiem que l'art és més ciència que l'experiència, ja que els homes d'art poden ensenyar i els experts no.

A més a més no creiem que cap de les sensacions sigui saviesa. Sens dubte són per excel·lència coneixement de les coses singulars, però no ens diuen el perquè de res; per exemple, per què el foc és calent; sinó només que és calent. Per això amb raó el que va trobar primer un art qualsevol superior a les sensacions comunes, va provocar l'admiració dels homes. I no sols per la utilitat del seu invent, sinó per la seva saviesa i per la seva superioritat sobre les altres. Després les arts es van multiplicar i unes van tenir per objecte les necessitats i les altres l'adorn. I sempre els inventors d'aquestes últimes han estat considerats com més savis que els altres, perquè les seves ciències no tenien com a fi la utilitat. Així, totes les diferents arts estaven ja constituïdes, quan es van descobrir finalment les ciències que no es refereixen als plaers ni a les necessitats, i van néixer als països on era possible l'oci. I així Egipte va ser el bressol de les matemàtiques, perquè es permetia a la classe sacerdotal que no treballés.

Hem indicat en l'Ètica quina diferència existeix entre l'art, la ciència i les altres disciplines d'aquest gènere. Ara diem que tots convenen que l'anomenada saviesa té per objecte les primeres causes i els principis. Per això, com hem dit abans, l'home d'experiència sembla més savi que aquell que només té una sensació, l'home d'art més savi que l'home d'experiència, l'arquitecte més que l'obrer manual, i les ciències teòriques més que les produïdes. És clar, doncs, que la saviesa és la ciència de certes causes i de certs principis.

Ja que aquesta ciència és objecte de la nostra investigació, hem d'examinar de quines causes i de quins principis és ciència la saviesa I si considerem els judicis que fem sobre el savi, sens dubte ens resultarà molt més clara la resposta a aquesta pregunta.

En primer lloc entenem per savi a qui sap totes les coses, en quant és possible, sense tenir la ciència de cap d'elles en particular. Després és savi el que arriba a conèixer les coses difícils i penoses de conèixer per a l'home, doncs el coneixement sensible és comú a tots; per tant és fàcil i res no té de savi. A més a més és el més savi en tota mena de saber aquell que coneix les causes amb la major exactitud i que és més capaç d'ensenyar-les. I entre les ciències, és més saviesa aquella que es tria per si mateixa i amb el sol fi de saber, que la que es tria pels seus resultats. Finalment, és més saviesa una ciència elevada que una ciència subordinada: perquè el savi no ha de rebre lleis sinó donar-les no ha d'obeir a un altre, sinó que ha d'obeir-li el que és menys savi.

Aquestes són doncs les diverses idees que tenim sobre la saviesa i els savis. Ara bé, el coneixement de totes les coses pertany necessàriament al que posseeix més la ciència d'allò universal, perquè coneix d'alguna manera tots els casos particulars que hi ha en allò universal. És molt difícil per als homes arribar a aquests coneixements més universals, perquè són els més allunyats de les sensacions. A més a més, les ciències més exactes són les que més es refereixen als principis, perquè les que parteixen de principis més simples són més exactes que les que parteixen de principis més complexos, com l'aritmètica és més exacta que la geometria. Per últim, una ciència és tant més pròpia per a l'ensenyament com més contempla les causes, ja que ensenyen aquells que diuen les causes de cada cosa.

Conèixer i saber, per conèixer i saber, és la propietat de la ciència suprema de conèixer, ja que el que vol conèixer per conèixer triarà la ciència més perfecta, és a dir, la ciència més cognoscible. Però el més cognoscible són els principis i les causes: per ells i a partir d'ells són conegudes les altres coses, i no ells per les altres coses subordinades. La ciència suprema, la que és superior a tota ciència subordinada, és la que coneix el fi en vista del qual ha de fer-se cada cosa. Aquest fi és el bé de cada ser, i d'una manera general, és el bé sobirà en el conjunt de la natura.

De totes aquestes consideracions resulta que el nom buscat s'aplica a la mateixa ciència. Ha de ser la ciència teòrica dels primers principis i de les primeres causes, perquè el bé, és a dir el fi, és una d'aquestes causes. La història dels primers filòsofs ensenya que no es tracta d'una ciència productiva, d'un fer. Perquè va ser la sorpresa el que va empènyer als homes a filosofar, tant en el principi com ara. Al principi els van sorprendre les dificultats més aparents. Després, avançant a poc a poc, van tractar de resoldre els problemes més importants, com els moviments de la lluna, del sol i de les estrelles, i finalment la gènesi de l'univers. Veure una dificultat i sorprendre's és reconèixer la pròpia ignorància, i per això estimar els mites és d'alguna manera estimar la saviesa, perquè el mite està compost de coses sorprenents. Així doncs, si els homes van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que perseguien la ciència per saber i no amb un fi utilitari. Ho testifica el que va ocórrer. Gairebé totes les necessitats de la vida estaven ja satisfetes, en el que es referia al benestar i recreació, quan es va començar a buscar una tal disciplina. És manifest, per tant, que no la busquem per cap interès estrany. Però, així com anomenem lliure a l'home que existeix per a si mateix i no per a un altre, així també aquesta ciència és l'única lliure, perquè ella sola és el seu propi fi.

I per això podria pensar-se justament que la seva possessió és més que humana. Perquè de tantes maneres és esclava la natura de l'home que, segons Simònides, «només Déu pot gaudir d'aquest privilegi»; i no convé que l'home busqui una ciència que no és a la seva mesura. Si, com diuen els poetes, la divinitat és per natura envejosa, sembla que aquesta enveja hauria de produir-se principalment en aquest cas, i tots els homes que sobresurten en ella tindrien una sort desgraciada. Però no és admissible que la divinitat sigui envejosa; al contrari, segons el proverbi, «els poetes menteixen molt» i no cal pensar tampoc que una altra ciència sigui més digna que aquella, doncs la més divina és també la més digna, i aquesta és l'única que és la més divina a doble títol: una ciència divina és aquella la possessió de la qual convindria principalment a Déu, i aquella que tractés de les coses divines. I aquesta és l'única que presenta aquest doble caràcter. Perquè, d'una banda, sembla que Déu és una certa causa i un cert principi de totes les coses, i d'altra banda, només Déu, o almenys Déu principalment, pot posseir una ciència així. Totes les altres són més necessàries que ella, però cap és superior.

Quant a l'estat d'esperit en què ha de posar-nos la seva adquisició, és el contrari de què teníem al principi de les nostres investigacions. Com vam dir, tots els homes comencen per sorprendre's que les coses són com són: com ocorre amb les titelles que es mouen per si mateixes als ulls dels qui encara no han examinat la causa; o els solsticis o la incommensurabilitat del diàmetre: a primera vista sembla sorprenent a tots que una quantitat no pugui mesurar-se ni amb la unitat més petita. Però és necessari acabar per la sorpresa contrària i, segons el proverbi, pel millor, com ocorre amb aquests exemples quan es coneix la causa. Perquè res sorprendria més un geòmetra que el diàmetre fos commensurable.

Així hem establert la natura de la ciència que busquem i també el fi que han d'aconseguir la nostra recerca i la nostra investigació.

__________________________________________________

Metafísica, I, 1 i 2. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.69-74).

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.