Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: el primer motor

Hi ha doncs quelcom, sempre mogut amb un moviment incessant, i aquest moviment és el circular. Això és manifest no sols en virtut del raonament, sinó pràcticament. En conseqüència el primer cel ha de ser etern. Existeix també quelcom que el mou. I ja que el que és alhora mogut i mou és un terme mitjà, ha d’haver-hi quelcom que mogui sense ser mogut, un ésser etern, substància i acte pur.

Així mouen allò desitjable i allò intel·ligible: mouen sense ser moguts. Allò suprem desitjable i allò suprem intel·ligible són idèntics. Perquè l’objecte del desig és el bé aparent, i l’objecte primer de la voluntat és el bé real. Desitgem una cosa perquè ens sembla bona, més aviat que ens sembla bona perquè la desitgem. El principi és el pensament. Ara bé, l’enteniment és mogut per allò intel·ligible, i la sèrie [dels intel·ligibles] és intel·ligible per si. En aquesta sèrie la substància és primera, i en la substància és primer allò simple i en acte. [...] Però el bé i allò desitjable per si entren en la mateixa sèrie, i primer que res en aquesta sèrie és sempre el millor, o anàleg potser.

Que la causa final està entre els éssers immòbils, ho demostra la seva divisió. Ja que el fi és allò per al que [es vol un bé], i és també el que [és volgut}. En aquest últim sentit el fi està entre els éssers immòbils, però en el primer sentit no. [Pres en el segon sentit] el fi mou com a objecte estimat, i mou les altres coses mogudes.

Ara, l’ésser que és mogut pot ser d’una altra manera que és. [...] Però, ja que hi ha un motor immòbil, i que existeix en acte, aquest ser no pot ser de cap manera distinta de com és. [...] [El primer motor] és doncs un ésser necessari, i en quant que és necessari és el bé, i així és el principi del moviment. Perquè el que és necessari té els sentits següents: el que violenta una inclinació natural; després el que és condició del bé; i a l’últim el que no és susceptible de ser d’una altra manera, sinó d’un sol mode.

Aquest és el principi de què depenen el cel i la natura. La seva vida és la més perfecta, però nosaltres només la vivim molt breu temps. Aquesta vida la posseeix sempre (cosa que ens és impossible) perquè el seu gaudi és el seu mateix acte. I perquè la vigília, la sensació i el pensament són actes, són els nostres majors gaudis; l’esperança i el record són gaudis, però només pels anteriors. El pensament que és per si [és el pensament de] el que hi ha millor per si, i el suprem pensament és el del suprem bé. La intel·ligència es pensa a si mateixa comprenent allò intel·ligible, ja que es fa intel·ligible tocant i pensant [el seu objecte], de manera que hi ha identitat entre la intel·ligència i allò intel·ligible, ja que el que pot rebre allò intel·ligible i l’essència és la intel·ligència en acte. També l’acte, més que la facultat, és l’element diví que sembla tenir la intel·ligència, i l’acte de contemplació és el gaudi perfecte i suprem. Per tant, si Déu té sempre la felicitat que nosaltres tenim només en certs moments, és admirable; però si encara la té major, és més admirable encara. I així la té.

També li pertany la vida, ja que l’acte de la intel·ligència és vida, i Déu és aquest acte mateix. Aquest acte que subsisteix en si és la seva vida perfecta i eterna. La vida i la durada contínua i eterna pertanyen doncs a Déu, això mateix és Déu. [...]

Del que acabem de dir resulta manifestament que hi ha una substància eterna, immòbil i separada dels éssers sensibles. S’ha demostrat també que aquesta substància no pot tenir cap extensió, sinó que és simple i indivisible. [...] I hem demostrat també que és impassible i inalterable.

__________________________________________________

Metafísica, XII, 7. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a.ed., p. 81-83).

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.