Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: acte i potència

Ja que hem parlat ja sobre la potència que es diu tal respecte del moviment, apliquem la nostra anàlisi a l’acte: què és l’acte, i quines característiques posseeix. En analitzar-ho, ens quedarà clar, a un temps, allò capaç o possible: que no sols denominem capaç o possible a allò que és, per natura, apte per moure una altra cosa, o per ser mogut per una altra cosa, ja simplement ja en algun aspecte, sinó que també usem tal denominació en un altre sentit, amb vista a la investigació de la qual hem tractat també sobre aquells.

(1) Acte és, doncs, que la cosa existeixi, però no com diem que existeix en potència. Diem que existeix en potència, per exemple, l’Hermes en la fusta i la semirecta en la recta sencera, ja que podria ser extreta d’ella, i el que sap, però no està exercitant el seu saber, si és capaç d’exercitar-ho. Allò altre, per la seva banda, (diem que està) en acte. El que volem dir queda aclarit per mitjà de la inducció a partir dels casos particulars, i no cal buscar una definició de tot, sinó que, de vegades, n’hi ha prou amb captar l’analogia en el seu conjunt: que en la relació en què es troba el que edifica respecte de què pot edificar es troba també el que està despert respecte de què està dormit, i el que està veient respecte de què té els ulls tancats, però té vista, i el ja separat de la matèria respecte de la matèria, i el ja elaborat respecte del que està encara sense elaborar. Quedi l’acte separat del costat d’un dels membres d’aquesta distinció i allò possible o capaç, de l’altre.

No totes les coses es diu que estan en acte de la mateixa manera, sinó de mode anàleg: com això es dóna en aquest altre, o en relació amb això altre, així es dóna allò en un altre allò, o en relació amb allò altre. En efecte, unes són acte com el moviment en relació amb la potència, altres coses ho són, al seu torn, com l’entitat en relació amb cert tipus de matèria.

D’altra banda, l’infinit, el buit, i totes les coses que hi ha d’aquest tipus, es diu que estan en potència o en acte d’una altra manera que moltes de les coses que són, per exemple, que el que veu, el que camina i el que es veu. [...] L’infinit, al contrari, no està en potència en el sentit que vagi a ser capaç ulteriorment d’existència actual separada, sinó en el coneixement. En efecte, el que la divisió no arribi a terme comporta que tal acte existeixi potencialment i no, al contrari, que existeixi separat.

(2) Ja que cap de les accions que tenen terme constitueix el fi, sinó quelcom relatiu al fi com, per exemple, de l’aprimar-se ho és la primor, i el subjecte, mentre està aprimant, està en moviment en quant que encara no es dóna allò per a la qual cosa és el moviment, cap d’elles és pròpiament acció o, almenys, no és acció perfecta (ja que no és el fi). En aquesta, al contrari, es dóna el fi i l’acció. Així, per exemple, un continua veient (quan ja ha vist), i medita (quan ja ha meditat), i pensa quan ja ha pensat, però no continua aprenent quan ja ha après, no continua curant quan ja ha curat. Un continua vivint bé quan ja ha viscut bé, i segueix sentint-se feliç quan ja s’ha sentit feliç. Si no, haurien de cessar en un moment determinat, com quan un aprima. Però no és aquest el cas, sinó que es viu i s’ha viscut. Doncs bé, d’ells els uns han de denominar-se moviments i els altres, actes. I és que tot moviment és imperfecte: aprimar-se, aprendre, anar a un lloc, edificar. Aquests són moviments i, certament, imperfectes. En efecte, no es va a un lloc quan ja se s’hi ha anat, ni s’edifica quan ja s’ha edificat, ni s’arriba a ser quelcom quan ja s’ha arribat a ser o està un en moviment quan ja s’ha mogut, sinó que són coses distintes, i també ho són moure i haver mogut. Al contrari, un mateix ha vist i continua veient, pensa i ha pensat. A això l’anomeno jo acte, i a allò altre, moviment.

A partir d’aquestes i altres consideracions semblants queda’ns aclarit què és i quines característiques té el que és en acte.

Hem de definir quan cada cosa està en potència i quan no, ja que no està (en potència) en qualsevol moment. Per exemple, la terra és, potser, en potència home? O no, sinó més aviat quan ja s’ha convertit en esperma, i possiblement ni tan sols llavors encara? Així com tampoc tot pot ser curat per la medicina, o per l’atzar, sinó que hi ha quelcom que pot ser sanat, i això és allò sa en potència.

(1) La marca definitòria del que es realitza plenament per l’acció del pensament a partir del que és en potència, és la següent: si es produeix quan és desitjat (per l’agent), si no hi ha impediment algun exterior; en el cas del que és curat, per la seva banda, si no hi ha impediment algun intern a això mateix. També una casa és en potència de la mateixa manera. En efecte, quelcom és en potència una casa si no hi ha impediment algun intern a això mateix, és a dir, a la matèria de la seva producció, ni cal afegir, treure o canviar res d’això. I el mateix en el cas de les altres coses el principi de producció del qual està fora d’elles. Al contrari, en el cas d’aquelles coses el principi de generació del qual està en allò mateix que es genera, estaran en potència si, de no haver-hi cap impediment exterior, arriben a ser per si mateixes. Per exemple, l’esperma no és encara en potència home (ja que ha de dipositar-se en un altre i transformar-se), però un cop que ha arribat a ser tal, pel principi que li és propi, llavors ja ho és en potència. En el seu estat previ necessita, no obstant això, d’un altre principi, igual que la terra no és en potència encara una estàtua (en efecte, serà bronze un cop que hagi canviat).

(2) Allò del qual diem, no que és tal cosa, sinó de tal cosa (per exemple, no diem d’un cofre que és fusta, sinó de fusta, ni diem de la fusta que és terra, sinó de terra, i si amb la terra ocorre, al seu torn, el mateix, no direm que és tal una altra cosa, sinó de tal una altra cosa), sembla que la «tal cosa» és sempre, absolutament parlant, l’últim en potència. Així, l’arca no és de terra, ni terra, sinó de fusta: aquesta és, en efecte, arca en potència i és, ella mateixa, la matèria de l’arca: la fusta en general, de l’arca en general; aquesta fusta concreta, d’aquesta en concret.

(3) I si hi ha quelcom primer que ja no es diu, per una altra cosa, que és de tal cosa, això serà la matèria primera: així, si la terra és d’aire, i l’aire no és foc, sinó de foc, el foc serà la matèria primera que no és ja una realitat particular determinada. En efecte, el subjecte de predicacions i el substrat són diferents segons siguin o no siguin una realitat determinada. Així, el subjecte de les afeccions és un home, ànima i cos, i l’afecció és «músic» i «blanc» (i quan la música ha estat adquirida, no es diu d’aquell que és música, sinó músic, no es diu de l’home que és blancor, sinó blanc, ni que és passeig o moviment, sinó que està passejant-se o movent-se, quelcom així com succeeix amb l’expressió «de tal cosa». En tots els casos com aquest el subjecte últim és una entitat. Al contrari, en els casos que no són així, sinó que el que es predica és una forma específica, és a dir, quelcom determinant, el subjecte últim és la matèria, l’entitat entesa com a matèria. I amb raó ocorre que l’expressió «de tal cosa» es diu segons la matèria i segons les afeccions, ja que la una i les altres són indefinides.

Així doncs, queda dit quan quelcom és en potència i quan no.

__________________________________________________

Metafísica, 1048a-1049b. (Gredos, Madrid 1994, edició de Tomás Calvo, p.375-380).

Veure també: Aristòtil: la potència, allò possible i l’impossible, Aristòtil, anterioritat de l’acte respecte de la potència.

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.