Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: la inexistència del buit

Ja que hem determinat el que és el lloc i que el buit, si existeix, ha de ser un lloc desproveït de cos, i ja que ja hem dit en quin sentit el lloc existeix i en quin sentit no existeix, és evident llavors que el buit no existeix, ni com inseparable ni com separable; perquè el «buit» no és un cos, sinó l’extensió d’un cos.

Per això es creu també que el buit és quelcom, perquè el lloc ho és i per les mateixes raons. En efecte, el moviment local sembla recolzar tant a aquells que afirmen que el lloc és quelcom a banda dels cossos que ho ocupen, com als qui parlen de la mateixa manera del buit. Aquests últims creuen que el buit és la causa del moviment, en quant que és allò en on es produeix el moviment; i això seria semblant a les raons per què alguns sostenen l’existència del lloc.

Però no hi ha cap necessitat que existeixi el buit pel fet que existeixi el moviment. No hi ha en absolut tal necessitat com a condició de tot moviment en general, per una raó que se li va escapar a Melissos, a saber, perquè allò ple pot alterar-se. Així, tampoc el moviment local exigeix l’existència del buit; perquè els cossos poden simultàniament reemplaçar-se entre si, sense que calgui suposar cap extensió separada i a banda dels cossos que estan en moviment. I això és evident també en els remolins dels continus, com, per exemple, en els dels líquids. [...]

Quant a aquells que afirmen l’existència del buit com a condició necessària del moviment, si bé es mira ocorre més aviat el contrari: que cap cosa singular podria moure’s si existís el buit. Perquè així com alguns afirmen que la terra està en repòs per la seva homogeneïtat, així també en el buit seria inevitable que un cos estigués en repòs, perquè no hi hauria un més o un menys cap al qual es moguessin les coses, ja que en el buit com a tal no hi ha diferències.

[...]

Aquestes són, doncs, les raons per les què alguns afirmen l’existència del buit. Nosaltres, en canvi, segons els supòsits que hem establert, diem: 1) que hi ha una única matèria per als contraris (el calent i el fred i les altres contrarietats), 2) que el que és en acte es genera del que és potència, 3) que la matèria no és separable encara que el seu ser sigui diferent, i 4) que la matèria és numèricament una, encara que pugui ocórrer que tingui color o sigui calent o freda.

La matèria d’un cos gran pot ser la mateixa que la d’una petit. Això és evident, perquè quan d’aigua es genera aire, allò que s’ha generat és la mateixa matèria, sense que se li agregui una altra cosa: el que és actualment es genera del que era potencialment, i el mateix succeeix quan l’aigua es genera de l’aire; el canvi és en ocasions d’allò petit a allò gran i en ocasions d’allò gran a allò petit. I de la mateixa manera, si d’un gran volum d’aire es genera un altre volum més petit, o si d’un més petit un altre de més gran, és de la matèria en potència que es generen ambdós volums. Perquè, així com una mateixa matèria de freda arriba a ser calenta i de calenta freda, perquè ho era en potència, així també de calent arriba a ser més calent, sense que es calent alguna part de la matèria que no estigués ja calent abans, quan la calor era menor. I de la mateixa manera, quan la circumferència i la curvatura d’un cercle major es generen d’un cercle menor, sigui la mateixa o una altra, la curvatura no s’ha generat en cap part que abans no fos ja corba, sinó recta, perquè el més i el menys no suposen res interposat; tampoc en la magnitud de la flama es poden trobar parts en què no hi hagi calor i blancor, estant així la calor anterior en relació amb el posterior. Per consegüent, la grandesa i petitesa d’un volum sensible no s’expandeixen perquè s’afegeixi quelcom a la matèria, sinó perquè la matèria és potencialment matèria d’ambdós. I així també és una mateixa cosa que és densa i rara, sent la seva matèria una i la mateixa.

Allò dens és pesat i allò rar lleuger. (A més a més, així com la circumferència d’un cercle quan ha estat contreta no pren cap altra concavitat, sinó que es redueix la que ja posseïa, i així com quan es pren una part qualsevol del foc aquesta serà calenta, així també el tot no és sinó la contracció i l’expansió de la mateixa matèria.) N’hi ha dos en cadascú, en allò dens i en allò rar; perquè el que pesa i el que és dur semblen ser densos, mentre que allò lleuger i allò tou semblen ser rars. Encara que el que pesa i el que és duro no coincideixen en el cas del plom i del ferro.

Després del que s’ha dit, és evident que no hi ha un buit separat, ni absolutament, ni en allò rar, ni potencialment, a menys que un s’entesti a anomenar «buit» a la causa del desplaçament, en aquest cas el buit seria la matèria del que pesa i allò lleuger en quant tals; perquè allò dens i allò rar, en virtut d’aquesta contrarietat, poden produir un desplaçament, però en virtut de la duresa i la blanor poden produir la passivitat i la impasividad, és a dir, no un desplaçament, sinó més aviat una alteració.

Tals són les nostres consideracions sobre el buit, en quin sentit és i en quin sentit no és.

__________________________________________________

Física, 217a-217b. (Gredos, Madrid 1995, selecció de p.250-263).

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.