Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: l’amistat

No ho estimem tot [indistintament], sinó que estimem només el que és amable [estimable], a saber, allò bo, o allò agradable, o l'útil. L'útil és el que procura un bé o un plaer, de manera que el bé i allò agradable són estimables  en tant que fi. Estimem el que és bo en si, o el que és bo per a nosaltres? De vegades aquests dos caràcters difereixen, i igual per a allò agradable. Sembla que cadascú estima el que és bo per a ell i que, si parlant absolutament el que és bo [en si] és estimable, cadascú troba estimable el que és bo per a ell. D'altra banda, cadascú jutja amable o estimable, no exactament el que és bo per a ell, sinó el que li sembla bo. Però importa poc. Definim allò estimable: el que sembla bo.

No emprem la paraula amistat per designar l’afició que sentim pels objectes inanimats, ja que aquests no poden tornar l'amistat i nosaltres no els podem desitjar el bé. Seria ridícul dir que es desitja el bé del vi, a menys que es vulgui donar a entendre amb això que es desitja la seva conservació, a fi de poder utilitzar-ho. Al contrari, es diu que ha de desitjar-se el bé d'un amic per ell mateix. Els que així desitgen el bé [d'algú] són anomenats benèvols, encara que no siguin correspostos. Perquè la benevolència, quan és recíproca, és l'amistat. No cal afegir que l'amistat no ha de romandre secreta? En efecte, ocorre de vegades que sentim benevolència cap a gents a qui mai hem vist, però a les que suposem honestes i capaços de ser útils; i potser ells alberguen els mateixos sentiments cap a nosaltres. Es veu llavors que les persones són benèvoles les unes cap a les altres. Però, qui s’atreviria a donar el nom d'amics a aquells les disposicions recíproques dels quals són secretes? Així doncs l’amistat exigeix no sols una benevolència recíproca, sinó també que el desig del bé no sigui secret, per la raó que ja hem indicat.

Es donen en tot això unes diferències d'espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d'amistats, igual que hi ha tres classes d'amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d'elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s'estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s'estimen per la utilitat no s'estimen per si mateixos, sinó amb l'esperança d'obtenir de l'altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s'estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.

Així doncs els que estimen per la utilitat busquen el que els convé. Els que estimen pel plaer [cerquen] el que els és agradable. No estimen l'amic perquè és ell, sinó en la mesura que els és útil o agradable. Aquestes amistats neixen accidentalment; no estimen el seu amic pel que és, sinó perquè és capaç de procurar-los algun avantatge o algun plaer. Aquestes amistats són molt fràgils, perquè els amics no sempre romanen iguals; quan ja no són útils ni agradables, deixen d'estimar-se. [...]

L’amistat perfecta és la dels homes bons i la d’aquells que s’uneixen per la virtut. En efecte, aquests es desitgen mútuament un bé semblant en la mesura que són bons, i són bons en si mateixos. Però el cim de l’amistat és voler el bé dels amics per si mateixos, perquè aquesta disposició és essencial, no accidental. Una amistat d'aquesta classe es manté en tant que els amics són bons, i la virtut és estable. A més a més, cadascun dels amics és bo alhora d’una manera absoluta i en relació amb el seu amic, perquè els bons ho són absolutament parlant, i a més a més útils per als seus amics. El mateix succeeix amb el plaer: els bons són agradables d’una manera absolut i agradables els uns als altres. Com cadascú troba el seu plaer en els actes que li convenen, o actes semblants, els bons [realitzen actes] idèntics o semblants.

Per consegüent, aquesta amistat és duradora. Conté en si mateixa totes les condicions de l'amistat, ja que tota amistat es funda sobre el bé o sobre el plaer, ja absolutament, ja amb relació a l'amic i segons una certa semblança. Totes aquestes condicions existeixen en l'amistat tal com l'acabem de descriure, i es deuen a la natura mateixa dels amics, semblants en aquest punt com en els altres, perquè el que és bo absolutament és també agradable absolutament. Això és doncs el més estimable, i l'amistat entre tals amics és la més elevada i la millor.

És natural que aquestes amistats siguin rares, perquè els homes així són poc nombrosos. A més a més és necessari [consagrar-li] temps i tenir una vida en comú: segons el proverbi, no és possible conèixer-se els uns als altres abans d'haver consumit en comú gaires mesures de sal. Per consegüent, no cal acceptar a un [com a amic] ni unir-se a ell abans d'haver comprovat per ambdues parts que és digne de confiança i d'amistat. Els que precipitadament es donen mostres d'amistat, volen ser amics, però no ho són realment, a menys que siguin també amables [estimables] i que ho sàpiguen. El desig d'amistat neix tot seguit, però no ocorre el mateix amb l'amistat. Aquesta, per ser perfecta, necessita temps i altres condicions, neix de tot això i de les qualitats semblants que han de posseir els amics.

__________________________________________________

Ètica a Nicòmac, Vlll, 2 i 3. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.90-92).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.