Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

ànima del món GEN.

Concepció d’origen oriental recuperada per la filosofia estoica i neoplatònica, i que és concebuda com la causa integradora i organitzadora del món, que permet que aquest sigui un tot ordenat o Cosmos (i`F:@H).

Es concep com un principi espiritual a imatge de la concepció segons la qual també el cos humà està dotat d’un principi espiritual i vital o ànima, ja que en les esmentades concepcions es considera que només un ànima pot ser un principi de moviment i d’ordre. Justament per la mateixa analogia entre la relació cos-ànima en l’home y la relació ànima del món-cosmos en la natura, aquesta noció (en grec, :,(V80 RLP², megále psykhé) va estretament lligada a la concepció que troba una interrelació entre el macrocosmos i el microcosmos, i es correspon amb una visió del món de tipus organicista.

Plató

Plató, en el Timeu (34b) sustenta l’existència d’una «ànima del món», que és principi de tot moviment i, en particular, del de les esferes celests, formada pel demiürg. D’altra banda, en les Lleis (896 i ss.), la considera principi del pensament, i a l’home com a posseïdor d’una part de l’ànima del món (veure text ). Els estoics, també consideraven al cosmos com un immens organisme dotat d'un ànima o pneuma universal o logos (8`(@H), que posseeix els gèrmens de tot el que existeix, o raons seminals, i també afirmaren que  pneuma de l’home no és més que una part d’aquest logos còsmic que marca inexorablement el destí, i amb el que es reuneix novament en la mort.

Plotí

Plotí, i amb ell els neoplatònics, afirma que l’ànima del món és la segona emanació de l'U i procedeix de l’enteniment (primera emanació), que també procedeix de l'U. D'aquesta manera, l’ànima del món està entre l’enteniment i les coses inferiors materials a què imposa ordre. Al seu torn, novament sosté la tesi que l’home és com un exemple concret de l’ànima universal o Psykhé. En l'Edat Mitjana, alguns pensadors escolàstics (Abelard o Teodoric de Chartres, per exemple) van identificar l’ànima del món amb l'Esperit Sant (a qui designaven amb el terme B<,ý:"). També Nicolau de Cusa (1401-64) va acceptar l’expressió de Plató, però per a ell, el «ànima del món» és Déu mateix. En el Renaixement també es va reprendre la tesi de l’ànima del món, que va ser defensada, entre altres per Giordano Bruno, que, segons un model organicista, concep l'univers com un animal immens i infinit, regit per una força motriu infinita: l’ànima del món. Però rebutja l'emanatisme neoplatònic i sosté tesi de tipus panteista. També els altres defensors d’una concepció organicista i màgica (Agripa, Paracels, Campanella, Cardano, Francastoro i altres) van acceptar la seva existència, i la consideraven com l’expressió de la «gran simpatia universal» existent entre les diverses coses del món.

En l’època moderna, Schelling va tornar a utilitzar aquesta noció (Sobre l’ànima del món, 1798) com a indicador de la continuïtat entre el món inorgànic i el món orgànic en un gran tot concebut com a organisme vivent. En la seva última època, també Scheler utilitza aquest terme.

 


 
Veure termes relacionats.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.