Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: la virtut

Hem d’examinar ara què és la virtut. Ja que en l’ànima hi ha tres coses: passions, facultats i disposicions (habitus), la virtut ha de ser una d’elles. Anomeno passió al desig, la còlera, la por, la temeritat, l’enveja, l’alegria, l’amistat, l’odi, el pesar, en una paraula, tot el que va acompanyat de plaer o de dolor. Anomeno facultat al poder de patir aquestes passions, per exemple, allò que ens fa capaços de sentir la còlera, l’odi o la pietat. Finalment, les disposicions ens situen en un estat bo o dolent respecte de les passions: per exemple, per a la còlera, si ens deixem portar massa per ella o no prou, ens trobem en mala disposició.

Ara bé, ni les virtuts ni els vicis són passions, ja que no ens anomenen bons o dolents segons les passions, i en canvi ho fan segons les virtuts i vicis. [...] A més a més la còlera i el temor no procedeixen de la nostra voluntat, mentre que les virtuts impliquen una certa elecció reflexiva, o almenys no manquen d’ella. Finalment, es diu que les passions ens commouen, mentre que les virtuts i els vicis no ens commouen, sinó que ens disposen d’una certa manera.

Per les mateixes raons, virtuts i vicis no són tampoc facultats. No ens diuen que som bons o dolents pel sol fet de poder patir passions; no és això el que ens fa mereixedors d’alabança o de censura. I per natura estem dotats de facultats, però no ens fem bons o dolents per natura. Per tant, si les virtuts no són ni passions, ni facultats, només poden ser disposicions.

Aquest és el gènere a què pertany la virtut. Però no basta dir que és una disposició, cal precisar a més a més quina [disposició] és.

És necessari dir que tota virtut, sent la virtut d’algú, és el que li confereix l’estar ben disposat i obrar bé. [...] Per exemple, la virtut del cavall fa d’ell un bon cavall, apte per córrer i capaç de suportar el xoc de l’enemic. I si el mateix ocorre amb tot, la virtut de l’home és una disposició que pot fer d’ell un home honest, capaç de realitzar la funció que li és pròpia. Com ho aconseguirà? Ho veurem més clarament si determinem la natura de la virtut.

En tot objecte continu i divisible, podem distingir el més, el menys i allò igual, ja segons l’objecte mateix, ja en relació amb nosaltres. I allò igual és el punt mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno mig en un objecte al que es troba igualment allunyat dels extrems, allò que és un i idèntic per tot arreu. I, en relació amb nosaltres, allò que no conté excés ni defecte.

Aquest mig no és ni un ni idèntic per tot arreu. Per exemple, si deu és una quantitat massa gran, i dues una quantitat massa petita, sis serà el mig respecte de l’objecte, perquè sobrepassa a l’un i és sobrepassat d’una manera igual per l’altre. Aquest és el mig segons la proporció aritmètica. Però no hem de considerar les coses d’aquesta manera pel que fa a nosaltres. Si deu mines d’aliment són una ració massa gran, i dues mines una ració petita, no se segueix d’això que el mestre de gimnàstica en prescrigui sis [a tots els atletes]. Perquè aquesta ració, segons el subjecte, pot ser excessiva o insuficient: per a un Miló, insuficient, però per a un principiant, excessiva. I el mateix ocorre amb la carrera i la lluita.

Així, tot home prudent fuig de l’excés i del defecte, busca el mig i li dóna preferència, i aquest mig ha d’establir-se amb relació a nosaltres, no amb relació a l’objecte. [...] Per això es diu generalment que a una obra ben feta no pot treure-se-li ni afegir-se-li res, ja que tota addició o tota supressió no poden fer més que destruir la seva perfecció, i en canvi aquest equilibri perfecte se la conserva. [...] En aquestes condicions, el fi de la virtut pot ser un mig.

Parlo de la virtut moral que concerneix a les passions i a les accions humanes, que porten amb si excés, defecte i mig. Per exemple, els sentiments d’espant, desig, còlera, pietat, plaer o pena, poden afectar-nos massa o menys d’allò que s’ha degut, i en ambdós casos d’una manera defectuosa. En canvi, tenir aquests sentiments en el moment en què convé, per uns motius, respecte a persones, per a uns fins i de la manera que convé, és el mig i el millor, és allò propi de la virtut. De la mateixa manera, en les accions hi ha excés, defecte i mig. Per tant la virtut concerneix a les passions i a les accions en què l’excés és una falta i el defecte és censurable; i al contrari, el mig aconsegueix alabances i èxits, resultat doble que és propi de la virtut. La virtut és, doncs, una mena de terme mitjà, ja que el fi que es proposa és el mig.

Afegim que hi ha mil maneres de faltar, però una sola d’obrar rectament. Per això és fàcil no aconseguir el fi i difícil aconseguir-ho. Per totes aquestes raons l’excés i el defecte denuncien el vici, mentre que la virtut està caracteritzada pel punt mitjà.

La virtut és doncs una disposició voluntària que consisteix en el mig amb relació a nosaltres, definit per la raó i conforme a la conducta de l’home savi. Ocupa el just mig entre dos extrems viciosos, l’un per excés i l’altre per defecte. En les passions i accions la falta consisteix unes vegades a quedar-se més ençà i altres a anar més enllà del que convé, però la virtut troba i adopta el mig. Perquè si, segons la seva essència i segons la raó que defineix la seva natura, la virtut consisteix en un mig, està en el punt més alt respecte del bé i de la perfecció.

Però no tota acció i tota passió admeten aquest punt mitjà. Pot ocórrer que el nom d’algunes d’elles suggereixi tot seguit una idea de perversitat. Per exemple, l’alegria sentida per la desgràcia d’un altre, la impudícia, l’enveja; i en l’ordre de les accions, l’adulteri, el robatori, l’homicidi. Totes aquestes accions, així com altres semblants, provoquen la censura perquè són dolentes en si mateixes i no pel seu excés o defecte. Amb elles mai s’està en el bon camí, sinó sempre en la falta. En el que els concerneix, no pot plantejar-se la qüestió de saber si s’obra bé o mal: no és possible preguntar-se ni amb quina dona, ni quan, ni com es pot cometre adulteri. El només fet de realitzar una d’aquestes accions és ja una falta. Seria com sostenir que hi ha terme mitjà, excés i defecte en la pràctica de la injustícia, la covardia, la impudícia. En aquestes condicions hi hauria un mig en l’excés o en el defecte, un excés de l’excés i un defecte del defecte. I de la mateixa manera que la temprança i el valor no admeten excés ni defecte, perquè en ells el mig constitueix d’alguna manera un cim, així tampoc els vicis no admeten ni terme mitjà, ni excés, ni defecte, perquè en entregar-se a ells es comet sempre una falta. En una paraula, ni l’excés ni el defecte tenen terme mitjà, igual que el mig no admet ni excés ni defecte.

Però no hem d’acontentar-nos de parlar en general, també cal posar-se d’acord amb els casos particulars. Ja que, en allò que concerneix a les accions, aquell que raona en general raona en el buit, en canvi en els casos particulars hi ha més veritat. Perquè les accions ho són de casos particulars; cal posar-se d’acord amb ells. També és important veure’ls segons el quadre següent. El valor és un mig entre el temor i la temeritat. [...]

__________________________________________________

Ètica a Nicòmac, II, 5 i 6. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.87-90).

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.