Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Quine, Willard Van Orman HIST. (25 de juny de 1908 - 25 de desembre de 2000) 'quine.wav', 'play"

Lògic i filòsof nord-americà, nascut a Akron, Ohio, EUA Va estudiar matemàtiques i filosofia en Oberlin i va ser professor a Harvard, universitat on transcorre tota la seva carrera i on coneix a Alfred North Whitehead i Herbert Feigl, membre destacat del Cercle de Viena, qui li va suggerir freqüentar els cursos de Rudolf Carnap a Praga i Viena. A Varsòvia entra en contacte amb els lògics Lesniewski, Lukasiewicz i Tarski. Russell i Carnap són els filòsofs que més han influït en les seves idees. És considerat un dels filòsofs de més importància en l’àmbit anglosaxó i un dels principals en l’àmbit de la filosofia analítica. Les seves obres abracen no només estudis fonamentals sobre lògica matemàtica i filosofia del llenguatge, sinó també qüestions centrals de epistemologia i ontologia. Entre els seus amics era conegut com "Van".

Els seus assajos més característics són Respecte del que hi ha (1948), Dos dogmes de l’empirisme (1951) i Paraula i objecte (1960). També destaquen obres com Els mètodes de la lògica, Des d’un punt de vista lògic, La relativitat ontològica i altres assajos, etc.  

En la seva obra  Dos dogmes de l’empirisme elabora la seva crítica més profunda al positivisme lògic. Un d’aquests «dogmes» és la distinció entre veritats analítiques i veritats sintètiques, que critica per no haver-se traçat mai una neta distinció entre elles i perquè l' analiticitat necessita la sinonímia per ser definida i aquesta d’aquella, amb el que mai se supera una definició circular.

El segon dels dogmes és el reductivisme, o la creença positivista que, per a tot enunciat amb sentit, hi ha una experiència lògicament formulable (no necessàriament formulada) que el confirma (veure cita). [De fet és una versió de la concepció verificacionista del significat i s'expressa millor en termes modals: tot enunciat amb sentit és confirmable (pot ser confirmat). Això permet que un enunciat que no sigui, de fet, confirmat mai, pugui encara tenir sentit (si és confirmable)]. Tal com ho diu Quine: «L’altre dogma és el reduccionisme, la creença que tot enunciat que tingui sentit és equivalent a alguna construcció lògica basada en termes que es refereixen a l’experiència immediata». (Veure text sobre els dos dogmes de l'empirisme)

Els dos dogmes resulten ser dos falsos pilars sobre els quals se sosté l’empirisme lògic. Aquest reduccionisme, a més, remet al criteri empirista de significat, i aquest suposa que els enunciats poden confirmar-se o refutar-se individualment. Quine, en canvi, sosté que només poden sotmetre’s a confirmació o refutació conjunts de creences teòriques (tesi de Duhem-Quine), o una teoria considerada en la seva globalitat. Per això, no hi ha enunciats inamovibles, ni tan sols les tradicionals veritats analítiques; tot pot ser refutat per l'experiència, encara que no d'una manera particular, quan aquesta imposa un canvi total al nostre sistema de creences.

Per la mateixa raó, tampoc són els enunciats singulars els portadors de significat, sinó que aquest s'aplica només a la teoria general o a conjunts d'enunciats (base de la doctrina quineana anomenada holisme semàntic). L'única excepció a aquest principi és l'enunciat observacional. Només aquesta classe d'enunciats, juntament amb les teories, tenen significat empíric: el que determina precisament un conjunt d'estímuls sensorials -l'estimulació no verbal-, que poden considerar-se constants d'individu a individu. Per a tots els altres enunciats d'una teoria -i d'un llenguatge-, el seu significat ve donat globalment per les conductes dels parlants.

Una de les qüestions important que ha de resoldre una teoria és el problema de la referència del llenguatge que usa: tota teoria, transcrita en un llenguatge lògic, compromet a una ontologia, o obliga a un compromís ontològic. L'ontologia d'una teoria consisteix a dir a quins objectes es refereix o quins són els objectes que cal reconèixer en un marc extralingüístic. Quine es decideix per un nominalisme mitigat. A banda dels objectes físics, en la seva teoria lògica només tenen referent els quantificadors: l’exigència de referent pot eliminar-se dels noms i dels predicats, però no de les variables lligades. Cap variable lligada es fa servir amb sentit sense un àmbit de valor a què referir-se. Per això, «“ser” significa ser el valor d'una variable lligada» (veure cita). La qüestió de preguntar-se pel "què hi ha" és en filosofia més necessària i adequada que en les ciències empíriques: a totes es passa del concret i observacional al general i teòric; a totes hi ha un ascens semàntic cap a la teoria, que facilita la comprensió sobre allò que s'està parlant mitjançant l’embolcall lingüístic, però, si sempre es parla del món -en definitiva, del fons d'estimulació no verbal-, a la filosofia li competeix pròpiament l'anàlisi crítica de la creença en l'existència d'objectes físics i de classes. En això, i no en cap mètode radicalment diferent, consisteix la diferència entre filosofia i ciència: no hi ha una demarcació dràstica entre una i una altra. (Veure cita)

En informàtica s'anomena un quine  a un programa (o millor, un metaprograma) que produeix el seu codi font com a la seva única sortida. Alguns informàtics intenten desenvolupar, com a diversió, el "quine" més curt possible en qualsevol llenguatge de programació. Els "quines" s'anomenen així en honor a W. V. O. Quine i al seu estudi sobre l'autoreferència indirecta que va suggerir un cas famós de paradoxa coneguda com a paradoxa de Quine) Quine la formula de la manera següent: «"produeix falsedat quan es refereix a si mateixa" produeix falsedat quan es refereix a si mateixa». L'expressió «produeix falsedat quan es refereix a si mateixa» (o produeix falsedat quan se cita a si mateixa) és una manera d'aconseguir un enunciat que s'atribueixi la falsedat a si mateix de forma inequívoca i equival a dir que aquella frase que afirma la seva pròpia falsedat citant-se (mitjançant l’ús de cometes) és falsa.


(Veure text).

Obres

Enllaços externs:

 


 

L’altre dogma és el reduccionisme, la creença que tot enunciat que tingui sentit és equivalent a alguna construcció lògica basada en termes que es refereixen a l’experiència immediata.

____________________________________________________________

W.V.O. Quine, Desde un punto de vista lógico, Ariel, Barcelona 1962, p. 49.

enrera


 

Una teoria està obligada a admetre aquelles entitats -i només aquelles- a les quals han de referir-se les variables lligades de la teoria perquè les afirmacions fetes en aquestes siguin vertaderes.

_________________________________________________________________

W V. Orman Quine, Desde un punto de vista lógico, Ariel, Barcelona 1962, p. 40.

enrera


 Cita de Josep Ll. Blasco. (Extreta del seu article necrològic publicat a http://www.uv.es/metode/numero29/act1_29.html)

La filosofia que ens proposa Quine es caracteritza per un cert aire iconoclasta, especialment sobre tòpics sagrats de la filosofia del segle xx, i justament aquesta singularitat ha provocat que bona part dels filòsofs contemporanis hagen hagut de dialogar amb ell. Un d’aquests tòpics, potser el més general, és el que pretén demarcar els àmbits de la ciència i la filosofia: siga quin siga el criteri de demarcació, el valor epistemològic de la investigació filosòfica o l’actitud de la filosofia davant les ciències dures o no dures, etc. són problemes que han preocupat tots els filòsofs del segle que acaba de finalitzar. Doncs bé, l’actitud de Quine consisteix a negar que hi haja cap criteri de demarcació: la ciència i la filosofia formen un continu teorètic, el filòsof no viu en un exili còsmic des del qual contemplar el que hi ha i els intents dels mortals per conèixer i explicar el que hi ha; el filòsof i el científic naveguen en el mateix vaixell al qual no li és possible sortir de la mar per reparar els danys. Tant se val dir que la filosofia és ciència, com que la ciència és filosofia, tan sols és un problema de grau de generalització, i tant l’imperatiu de no contradir l’experiència sensorial com el de remuntar el vol cap a nivells teòrics són exigències tant per a l’una com per a l’altra.
Al meu parer tres grans tesis del seu pensament perviuran com el seu llegat més específic, deixant de banda les importants aportacions al desenvolupament de la lògica formal: la crítica a l’analitivitat, l’holisme semàntic i epistemològic i la proposta de naturalització de l’epistemologia. La primera d’aquestes tesis nega una distinció sacralitzada en la filosofia moderna i que figura en els fonaments de l’epistemologia del segle XX: hi ha enunciats la veritat dels quals depèn del significat dels seus termes, i acceptar aquest tipus d’enunciats implica acceptar que els significats són una mena d’essències eternes definides no se sap ben bé per qui.
La tesi de l’holisme diu que ni el significat ni per tant la veritat d’un enunciat poden ésser establertes aïlladament comparant-los un a un amb els fets. Un enunciat pertany a un sistema (un “tot” semàntic i teòric) i és el sistema com a tal el que té significat i el que es contrasta amb l’experiència per a determinar-ne la validesa epistemològica.
Per últim, la naturalització de l’epistemologia és la concreció més revulsiva per a la filosofia moderna (almenys en algun dels seus plantejaments més rellevants) de la seua tesi de la continuïtat entre ciència i filosofia. La filosofia moderna va constituir un camp d’investigació com a propi de la filosofia: la lògica del coneixement (la lògica de l’episteme = epistemologia). Quine proposa com a camí per a eixir de l’atzucac en el qual es troba l’epistemologia el de reduir-la a psicologia, és a dir, anàlisi empírica dels processos cognitius. Aquesta tesi enunciada l’any 1965 i publicada el 1969 ha influït poderosament en els estudis epistemològics de la segona meitat del segle.
Des de la mort de Ludwig Wittgenstein en 1951, la de Bertrand Russell en 1970, i la de K. R. Popper en 1994, el recent traspàs de Willard Van Orman Quine constitueix la pèrdua d’un dels darrers grans referents de la tradició analítica del segle XX.

______________________________________________________

per Josep Ll. Blasco,
Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement
Universitat de València

enrera


Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Willard Van Orman Quine: sobre el que hi ha

La qüestió del que hi ha és preocupació comuna a la filosofia i altres gèneres no imaginatius. Només en part -però amb bastant detall- hem donat la resposta descriptiva. En els llibres de geografia i astronomia es descriu un repertori representatiu de masses de terra, mars, planetes i estrelles, i en les biografies i en els llibres d'art es descriu cert accidental bípede, o algun objecte de grandària mitjana. La descripció es frena per la producció en massa en la zoologia, la botànica i la mineralogia, ciències en les quals les coses s'agrupen segons els seus semblants i es descriuen col·lectivament. La física, mitjançant una abstracció encara més desconsiderada de les diferències de detall, porta encara més lluny la descripció massiva. I fins a la matemàtica pura pertany a l'àmbit de la resposta descriptiva a la pregunta pel que hi ha; perquè les coses sobre les quals pregunta aquesta qüestió no exclouen els nombres, les classes, les funcions, etc., si això és part del que hi ha i del que tracta la matemàtica pura.

Només l'amplitud de les categories estableix una distinció entre l'interès ontològic del filòsof i tot això altre. Donats els objectes físics en general, el qui ha de decidir sobre unicorns és el científic de la natura. Donades classes, o qualsevol altre regne ampli d'objectes requerits pel matemàtic, és tasca d'aquest el dir si hi ha en particular nombres primers parells, o nombres cubs que siguin sumes de parells de nombres cubs. En canvi, allò propi de l'ontologia és l'escrutini d'aquesta acceptació acrítica del regne dels objectes físics mateix, o del de les classes, etc. La tasca consisteix aquí a explicar el que havia estat implícit, a precisar el que havia estat vague, a exposar i resoldre paradoxes, desfer nusos, arrencar plantes atrofiades, portar llum als barris baixos ontològics.

La tasca del filòsof difereix doncs de l'altra en detall; però no d'una manera tan dràstic com el que suposen els que imaginen en favor del filòsof una privilegiada perspectiva fora de l'esquema conceptual que pren a càrrec seu. No hi ha exili còsmic. El filòsof no pot estudiar ni revisar l'esquema conceptual bàsic de la ciència i el sentit comú sense tenir ell mateix algun esquema conceptual, el mateix o qualsevol altre, que no estarà menys necessitat d'escrutini filosòfic, i que li és imprescindible per treballar. El filòsof pot dur a terme aquest escrutini i perfeccionar el sistema des de dins, apel·lant a la coherència i a la simplicitat; però aquest és el mètode del teòric en general. El filòsof recorre a l'ascens semàntic; però el mateix fa el científic. I si el científic teòric està obligat a salvar, per les seves remotes vies, les possibles connexions amb l'estimulació no verbal, també ho està el filòsof, encara que sigui encara més remotament. És veritat que cap experiment conclourà mai una qüestió ontològica; però això es deu exclusivament que aquestes qüestions estan connectades amb la irritació de les superfícies sensibles d'una manera particularment múltiple, i a través del laberint de la teoria intermèdia.

__________________________________________

Palabra y objeto, Labor, Barcelona 1968, p. 283-284.
 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.