Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Protàgores d’Abdera (ca. 485-411) HIST.

Filòsof grec. Va néixer a Abdera, i va ser un dels principals exponent del moviment sofista. Va ensenyar a diverses ciutats gregues, especialment a Atenes, ciutat en què va residir bastants anys i en la que va travar amistat amb Eurípides i amb el governant Pèricles, qui l’any 440 li va encarregar la redacció de la constitució de la colònia de Turios (sud d’Itàlia).

Probablement a causa de la seva amistat amb Pèricles va ser acusat d’impietat pels enemics d’aquell. L’acusació es basava en una sentència de Protàgores a la seva obra Sobre els déus, en la que manifestava el seu agnosticisme en la frase següent: «dels déus res no en podem saber. Ni si són, ni si no són, ni quins són, perquè hi ha moltes coses que impedeixen saber-ho: no sols la foscor del problema, sinó també la brevetat de la vida». El fet d’assenyalar com a limitació del coneixement sobre l’existència dels déus la «foscor» del problema, es refereix, probablement que es tracta d’un tema que transcendeix els límits de l’experiència, la qual cosa indica que la posició de Protàgores està basada en un cert empirisme i sensualisme. Davant aquella acusació (precursora de la que va patir Sòcrates) va marxar d’Atenes cap a Sicília, viatge durant el qual va morir en naufragar la seva embarcació. Les seves nombroses obres van ser destruïdes en públic per part dels seus enemics i acusadors.

De les esmentades obres només se’n conserven uns pocs fragments, per això, el coneixement que posseïm de Protàgores ens és subministrat especialment per Diògenes Laerci i per Plató, autor que, encara que es va oposar radicalment els sofistes va manifestar un gran respecte per Protàgores, a qui va dedicar un diàleg amb aquest nom. També apareix en el Teetet. D’entre els llibres de Protàgores destacava la seva La veritat o Discursos subversius, de la que correspon la seva més famosa sentència: «l’home és la mesura de totes les coses, de les que són en quant que són, i de les que no són, en quant que no són». Aquesta frase, coneguda com el principi de l’homo mesura, caracteritza el pensament de Protàgores, que considera la reflexió sobre l’home, sobre les seves sensacions i el seu pensament com el nucli de la filosofia (veure cita). Aquesta posició central de la reflexió sobre l’home i a partir de l’home, està d’acord amb el gir antropològic operat pel moviment sofista que ell va contribuir a crear, ja que l’àmbit de les seves preocupacions teòriques era el de la vida social, és a dir, la possibilitat de la paideia o educació, la possibilitat de l’ensenyament de la GD0JZ (areté) o virtut, l’estudi del <`:@H (nomos) i el de l’home i les seves relacions amb la col·lectivitat o la polis, temes que va compartir amb els altres sofistes. Aquesta famosa sentència s’interpreta generalment com l’expressió d’un pensament fortament relativista, ja que, segons sembla, Protàgores es referia no a l’home de manera genèrica, sinó a l’home empíric i particular. Segons això, l’home és la mesura en quant que és qui mesura o delimita el domini del que apareix a la presència, que entén com merament immediata, és a dir, com a mera presència de les coses, no del seu fonament. D’aquí que, en comptes d’indagar pel fonament de tot ser, es preocupi només pel merament ens. La veritat (G8Z2,4", alétheia) no és la cosa tal com apareix, sinó el seu mateix aparèixer.

PèriclesEn el pensament de Protàgores s’observa una forta influència de la filosofia de Heràclit i, igual que aquest, considerava que tot flueix i res roman, de la qual cosa concloïa que no hi ha cap veritat absoluta, la qual cosa permetia identificar l’ésser amb l’aparença, o millor amb aquest aparèixer i, per tant, permetia igualar l’episteme amb la doxa, que tant havia denigrat Parmènides. Així, per a Protàgores, cada home determina les coses en el seu ser a partir dels seus particulars i propis estats psíquics. D’on es deriva un ple relativisme gnoseològic i la negació de l’existència d’una falsedat absoluta. Però també és l’expressió d’un pensament que, si bé és un relativisme que declara que l’home és la mesura de la veritat, del bé, de la bellesa i del més just, també rebutja tota pretensió d’absolut. En aquest sentit apareix com una crítica a tot dogmatisme. Les seves tesis van tenir una gran influència en els pirrònics. No obstant això, en el terreny de la moral la seva posició era menys relativista que l’àmbit gnoseològic, ja que sustentava que de dues accions una és millor i una altra és pitjor, en funció de la seva utilitat per a la vida social.

Protàgores, que es defineix a si mateix com un mestre d’areté, va defensar també la idea de progrés de la humanitat a la seva obra De l’organització primitiva, que tractava del suposat estat natural i inicial dels homes. Coneixem les seves tesis a través del mite que Plató posa en boca de Protàgores en el diàleg del mateix nom, i en el que el sofista defensa la possibilitat d’ensenyar l’areté. Segons aquest relat en forma mítica, però desproveït de qualsevol connotació religiosa (Plató sap que Protàgores és agnòstic), la virtut política, encara que és en part innata en els homes, pot i ha d’ensenyar-se. Protàgores defensa simultàniament aquesta tesi, però la compatibilitza amb la creença fonamental de la democràcia segons la qual, a diferència dels temes específicament tècnics (propis d’un ferrer, d’un pagès, d’un fuster, d’un metge o d’un navegant, per exemple), els temes polítics poden ser posats a consideració de qualsevol home. Amb això diferència entre dos tipus diferents de saberes pràctics. Mentre que els específicament tècnics corresponen, segons el mite, de Prometeu, ja des dels inicis mateixos de la humanitat; les virtuts polítiques (aidós i diké) procedeixen d’Hermes, qui manat per Zeus les va atorgar posteriorment als homes que mancaven d’organització social, raó per la qual sucumbien en una natura hostil davant la major força dels animals. De fet, doncs, tots els homes posseeixen en major o menor mesura les virtuts polítiques, però (i això és el que destaca el mite), al no ser originàries, poden perfeccionar-se i ensenyar-se. Es pot exigir competència tècnica a algú en el seu ofici, més que no pas s’exigeix en política, encara que no es pot exigir que sàpiga música a un que no sigui músic. En canvi, es pot exigir a tot home que posseeixi virtuts polítiques. Però aquestes s’ensenyen des de la infància i l’Estat mateix, amb les seves lleis, prossegueix aquesta educació. En relació amb això Protàgores formula una cèlebre doctrina sobre el càstig: ningú en el seu sa judici castiga un criminal pel crim que ha comès (que és irreparable), a menys que actuï per venjança, sinó que es castiga, i s’ha de castigar, per evitar que aquest mateix home o un altre en el futur cometi una acció semblant. El càstig, doncs, té un caràcter exemplar i busca efectes dissuasoris. Però això suposa la tesi de Protàgores, a saber, que la virtut pot ser ensenyada. D’aquesta manera, Protàgores defensa que si bé la natura humana posseeix la possibilitat del progrés moral, la realització efectiva d’aquest depèn de l’educació.

 
 
 

Enllaços:

http://www.xtec.es/~lvallmaj/agora/protagor.htm

http://www.filosofia-internet.net/portal/modules.php?name=News&file=article&sid=239

http://www.grec.com/xtec/credit4/02/repro42d.htm

http://www.cibernous.com/autores/sofistas/teoria/protagoras.html

http://www.webdianoia.com/presocrat/sofistas.htm

http://www.luventicus.org/articulos/02A034/protagoras.html

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.