Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Melissos de Samos ( finals s. VI començaments del s. V aC) HIST.

Filòsof presocràtic i polític grec. Originari de l'illa de Samos, Melissos, fill d'Itàgenes, va destacar com a estrateg. L'any 441 aC va derrotar l'armada atenesa infligint una important derrota a Pèricles que aleshores bloquejava Samos. Va ser contemporani d'Empèdocles, Anaxàgores, Herodot, Leucip i Demòcrit. Malgrat ser d'origen sami, Meliso va prosseguir la filosofia dels eleates i, segons alguns, va ser deixeble de Zenó d'Elea. La informació que posseïm d'ell ens la proporcionen Tucídides, Aristòtil i Simplici, que cita fragments de la seva obra: Sobre la natura o sobre l'ésser, escrita en prosa i sense les ressonàncies religioses del poema de Parmènides.

Com a filòsof no es va limitar a seguir els raonaments eleàtics, sinó que va mostrar originalitat i es va oposar als atomistes. Va acceptar, com Parmènides, que l'ésser és un i indivisible; no generat i etern; homogeni, immòbil, sense canvi i només accessible a la raó. També com l'eleata va declarar que els sentits només ens ofereixen mera *`>" (doxa, opinió) i, per tant, no ens desvelen l'G8Z2,4" (alétheia, veritat). Però a diferència de Parmènides, que comparava l'ésser amb una esfera, Melissos el declara il·limitat i infinit, com l'þB,4D@< (ápeiron) d'Anaximandre, utilitzant el sentit d'infinit i il·limitat tant espacialment com temporalment. En contra dels atomistes negava la possibilitat del buit, ja que l'identificava amb el no res o el no-ser. La mateixa inexistència del buit la utilitzava per reforçar el caràcter immòbil del ser, ja que en ser tot un plenum no pot tampoc moure's. De la mateixa manera argumentava contra la teoria de Anaxímenes de la condensació i rarefacció (veure cita), i declarava en ser incorpori (sense sôma), perquè no té parts ni pot dividir-se.

Aristòtil el va combatre amb duresa declarant que tot el seu pensament era una sèrie de deduccions que procedien d'un absurd inicial i que, a més a més, es basava sovint en fal·làcies. (Metafísica, 986b; Física, 185a, 186a; Refutacions sofístiques, 167b, 181a.)

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.