Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Liceu HIST.

El Liceo (Λύκειον, Lykeion) Ús el nom que rep l'escola fundada per Aristòtil l'any 336 a.C. coneguda amb aquest nom perquè la va fundar en un edifici d'Atenes, annex a un gimnàs i a un temple dedicats a Apol·lo Liceio, fundat per Pèricles en l'esplanada situada entre el riu Ilisi i la muntanya Licabet. Ja que sovint els ensenyaments es realitzaven en un passeig porticat cobert o Perípatos, també es coneix amb el nom d'escola dels peripatŔtics (passejants) o escola peripatètica.

Aristòtil, que havia estat deixeble de Plató a l'AcadŔmia platònica, va fundar aquesta escola en tornar a Atenes poc després de la mort de Filip de Macedònia i de l'ascensiˇ al tron d'Alexandre el Gran. Llavors Plató ja havia mort i Aristòtil no es va reincorporar a l'Acadèmia, que aleshores estava regida per Xen˛crates, sinó que va decidir fundar la seva pròpia escola, que va dirigir fins l'any 323 a.C., el mateix en què va morir Alexandre el Gran, perquè veient que, a causa de motius polítics (va ser acusat de macedonisme), la seva vida perillava a Atenes, va marxar a la ciutat de Calcis, a l'illa d'Eubea, on va morir l'any següent (322 a.C.).

Aristòtil va ser succeït per Teofrast, qui va prendre la direcció del Liceu fins a la seva mort en el 287 a. C.. Es calcula que llavors el nombre d'alumnes rondava els dos mil. Els primers peripatètics van ser els deixebles directes del mestre i els de la segona generació (finals del s. IV i el s. III a. C.). Es van caracteritzar especialment per desenvolupar l'aspecte més empirista de l'aristotelisme i, consegüentment, la investigació científica positiva potenciada per Teofrast. Altres deixebles importants van ser Eudem de Rodes (especialitzat en matemàtiques i astronomia), Aristoxen de Tàrent (que va combinar l'aristotelisme amb el pitagorisme, i es va especialitzar en l'estudi de la música), Dicearc de Messina (que va investigar la història de la civilització grega), Menó (estudiós de la medicina), Fanies d'Ereso (que va investigar la poesia i les escoles filosòfiques) i Estratˇ de LÓmpsac, més inclinat cap al atomisme, que va ser qui va succeir a Teofrast i va ser escolarca fins la seva mort succeïda l'any 269 a. C.

Ja que els aristotèlics havien estat acusats de ser pro macedonis, diversos d'aquests se'n van anar d'Atenes i es van instal·lar en altres llocs, especialment a Alexandria. De fet, el peripatètic Demetri de FalŔron, amic del rei Ptolemeu I Soter, va aconseguir el suport d'aquest per fundar el Museu i la gran Biblioteca d'Alexandria, i el mateix Estatón va arribar a ser el preceptor de Ptolemeu II.

A Estratˇ de LÓmpsac el va succeir Licó de Laodicea (des de l'any 269 a.C, fins al 225 a.C.). Durant el període en què Licó va estar al capdavant del Liceu, el nombre d'alumnes va descendir molt. Aquest segon període (s. II i I a. C.), iniciat per Licó, es va caracteritzar per la barreja amb altres doctrines i per una important decadència. A més de Licó, cal destacar a Aristó de Queos. A Licó el va succeir Critolao (des de l'any 225 a.C. fins a l'any 143 a.C.). Posteriorment, el Liceu va ser saquejat diverses vegades fins que va ser destruït l'any 84 a.C. El Liceu va desaparèixer per complet quan, l'any 529, l'emperador JustiniÓ va fer tancar totes les escoles filosòfiques d'Atenes. Llavors els pensadors grecs van buscar refugi a orient, especialment a Síria i Pèrsia. L'expansió islàmica tornÓ a introduir a occident bona part de la tradició grega que era gairebé desconeguda a l'occident medieval, i moltes de les obres d'Aristòtil van ser conegudes, a partir dels segles XII i XIII, a través d'una llarga sŔrie de traduccions: del grec al sirià o a l'àrab, d'aquestes llengües al llatí i, finalment, novament al grec.

Especialment durant l'època d'Aristòtil i Teofrast, el Liceu actuava com un vertader centre d'investigacions, adquirint un marcat caràcter enciclopèdic, ja que, al costat de la filosofia, es desenvolupaven les més variades investigacions de ciències naturals. No obstant això, en morir, Teofrast va llegar l'edifici a l'escola, però la biblioteca la va heretar Neleo d'Scepsis, qui la va traslladar a Àsia Menor i, des d'aquesta època, el Liceu es va veure privat de la seva gran font documental: els escrits del mestre. Els hereus de Neleo van amagar dits escrits per evitar que caiguessin a les mans dels reis AtÓlides, fundadors de la biblioteca de Pèrgam. D'aquesta manera, els escrits d'Aristòtil van romandre molt temps ocults, fins que els va adquirir Apolicó i els va traslladar novament a Atenes. Allí van ser confiscats per Sul·la, l'any 86 a.C., i traslladats a Roma, perquè fossin revisats per Tiranió i, especialment, per Andr˛nic de Rodes, aleshores escolarca del Liceu. Així, doncs, només en la segona meitat del segle I a.C. va aparèixer una primera edició dels escrits d'Aristòtil efectuada per l'esmentat Andrònic de Rodes, que va fer una classificació de les obres d'Aristòtil i va publicar els seus llibres acroamàtics o esotèrics.

Amb Andrònic de Rodes s'entra en el tercer període (s. I-III d. C.), que va tenir una certa esplendor, sobretot pels comentaristes, encara que van tenir poca originalitat. Un dels més importants va ser Alexandre d'Afrodísia.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.