Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Kierkegaard, Søren Aabye (1813-1855) HIST.
 

[image]

Filòsof i teòleg danès, nascut a Copenhaguen; es considerava a si mateix «ni més menys que poeta i pensador cristià». Va estudiar a Copenhaguen i va seguir un curs de filosofia a Berlín, amb Schelling. És considerat un dels pensadors precursors de l'existencialisme  i pare de la teologia dialèctica (K.Barth, F.Gogarten, etc).

La seva vida comprèn pocs esdeveniments destacables; però aquests -la relació amb el seu pare, per la causa del qual creia que un càstig diví planava sobre la seva família; les seves relacions amb Regina Olson i la seva vocació de pastor de l'Església reformada, processos ambdós interromputs per l'angoixa que li causava un defecte físic o psíquic, que ell anomenava «el fibló de la carn» i del que s'ignora totalment la seva natura- els va viure amb tal intensitat i apassionament, com narra en el seu Diari, de cinc mil pàgines i vint volums, escrit de 1834 a 1855, fins a dos mesos abans de la seva mort, que no poden menys que ser el teló de fons de malenconia i desesperació, que ell denomina «malaltia mortal», sobre el qual construeix el seu pensament filosòfic. La seva filosofia és, a més de crítica de la filosofia entesa com sistema, tal com la va desenvolupar Hegel, sobretot reflexió personal sobre la pròpia existència, convençut que l'home no pot ser sinó cristià. De la filosofia de Hegel opina que és tan inútil com el castell que, acabat de construir, algú abandonés per viure en una cabanya, i no veu en ella traça alguna de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; l'esmetada filosofia hegeliana és, a més a més, creadora de falses perspectives d' infinitud.

«La veritat és la subjectivitat», afirma, en Postil·la conclusiva no científica (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la veritat de la pròpia existència, al terme de la qual no hi ha cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. A la constatació que ningú aconsegueix allò que s'està obligat a ser, s'arriba a través de successives aproximacions, determinades, segons explica en El concepte d'ironia (1841), perquè l'home, que és «absoluta negativitat» o impossibilitat de donar-se sentit a si mateix, no pot sinó anar optant entre possibilitats diferents. Tals aproximacions són els estadis que descriu sobretot en O l'un o l'altre (1843), Temor i tremolor (1843) i Etapes d'un camí de la vida (1845). Són tres aquests estadis:

  1. la vida estètica,

  2. la vida ètica i la

  3. vida religiosa.

L'estadi estètic està representat per la figura del don Joan, de Mozart, el seductor que persegueix un ideal de vida hedonista i sensual i que, al no reconèixer als altres sinó com a objectes, tampoc es realitza com vertader subjecte. La nova possibilitat s'obre amb una altra opció: la de la vida ètica. La nova relació amb els altres que amb ella s'inicia la simbolitza el matrimoni i l'estat de compromisos ètics i de compliment de deures que imposa, que suposen una certa universalitat. L'home té encara la possibilitat d'un major coneixement de si mateix en un pla superior: la vida religiosa. Aquella que exemplifica el sacrifici del seu fill per Abraham: no entén, però creu. De la mateixa manera, l'individu que no entén la fe i creu es troba davant l'absurd, però també es descobreix a si mateix com a subjectivitat, en experimentar-se com a negació de si mateix. El pas del segon al tercer estadi requereix una suspensió total del mode de pensar propi de l'estadi ètic i un salt, que anomena «dialèctic», cap a la fe. Encara li queda a l'home, fins i tot religiós, la possibilitat d'apartar-se de la veritat; allò que li espera en el futur es fa sempre actual en l'instant -amb «temor i tremolor»-, i per això l'home roman sempre en l'angoixa, que pot traduir-se com esperança del futur.

Kierkegaard va utilitzar a les seves obres molts i curiosos pseudònims: Víctor Eremita, Johanne de Silentio, Hilarius religator [enquadernador], Frater Taciturnus, etc.; amb ells exposava punts de vista diferents dels que en realitat ell sostenia.

Obres principals de Sören Kierkegaard

Samlede Vaerker (Obres completes), ed. per A.B. Drachmann, J.L. Heiberg, H.O. Lange, 14 vols., Copenhague 1901-1906; 3ª ed. de P.P. Rohde, 20 vols., ibídem,1962-1964.

Traduccions al castellà:

Obras y papeles de Søren Kierkegaard, trad. de D.G. Rivero, 11 vols., Guadarrama, Madrid 1961-1975.

Estética y ética, Nova, Buenos Aires 1959.

In vino veritas, Guadarrama, Madrid 1976.

El concepto de angustia, Espasa Calpe, Madrid 1967; Orbis, Barcelona 1984.

La enfermedad mortal o de la desesperación y el pecado, Sarpe, Madrid 1984.

Temor y temblor, Tecnos, Madrid 1987.

Diario de un seductor, Destino, Barcelona 1988.

 

[image]

[image]

[image]


Textos de S. Kierkegaard

el pensament abstracte

la subjectivitat és la veritat

el pensament compromès

la mort i la malaltia mortal

el jo relació que es relaciona amb si mateixa

la desesperació com a discordança

el jo deslligat del poder que el sustenta

el jo fantàstic: carència de finitud

el jo mesquí: carència d'infinitud

el jo irreal, carència de necessitat

el jo trivial, carència de possibilitat

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.