Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Kelsen, Hans (1881-1973) HIST. `kelsen.wav', `play"]


[image]Filòsof d'orientació kantiana i jurista austríac, nascut a Praga. Va estudiar a Viena i de 1919 a 1937 va ensenyar en aquesta mateixa ciutat, Colònia, Ginebra i Praga; el 1940 va emigrar als EE. UU. i va adoptar la nacionalitat americana el 1945, passant a ensenyar a Harvard i Berkeley. Va ser amic de Freud i va col·laborar, el 1920, en la redacció de la constitució austríaca. A aquesta època pertanyen els seus primers escrits, com a Doctrina general de l'estat (1920), Essència i valor de la democràcia (1920, 1929) i Doctrina pura del dret (1933). Però la seva obra més representativa és Teoria general del dret i de l'estat (1945), publicada en els EE. UU.

Considerat cap de la «escola normativa» de Viena. La seva «teoria pura» del dret elimina d'aquesta noció tot element que li sigui aliè. Per a això, rebutja tant el positivisme jurídic com la teoria del dret natural o jusnaturalisme. El primer sosté una independència total entre legalitat i moralitat; el segon, els vincula. La seva postura és, fins a cert punt intermèdia. És positivista, perquè el dret és només dret i no moral; però el sostenir que el dret és essencialment «normatiu» ho acosta al jusnaturalisme. La diferència, respecte d'una simple concepció moral del dret resideix que, pròpiament -per al kantiÓ Kelsen-, la moral es basa en un imperatiu categòric, mentre que la normativitat del dret ho fa en un imperatiu hipotètic, el mateix que justifica la potestat coercitiva de l'Estat. El dret és autònom, es funda sobre un «haver de ser» essencial a les lleis, i no merament sobre el «ser» de les lleis.

L'ordenament jurídic és una successió esglaonada de normes que es recolzen unes a altres, la qual cosa en definitiva dóna validesa o vigència a les lleis jurídiques; però el conjunt no se sosté sobre cap situació de fet -sobre cap «ser»-, sinó sobre una norma suprema i bàsica (Grundnorm), que ja no depèn de, ni es funda en, cap acte de voluntat positiva del legislador, sinó que és anterior a ell de la mateixa forma que ho és a tot l'ordenament jurídic: no és una norma que s'imposa positivament, sinó que es pressuposa formalment; per ella el subjecte del dret accepta la primera de les normes positives de tota la sèrie de normes, la constitució, però ella només existeix, no ja per la força d'una altra norma, sinó per la prèvia acceptació del caràcter normatiu, o coercitiu, de la llei; com formal que és no confereix contingut a les altres, sinó només vigència o validesa.

[image] Obres

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.