Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Hipòcrates de Cos / hipocratisme (ca. 460-c. 375 a C.) HIST.

Metge grec de l’escola de Cos. Va viatjar per diverses ciutats, entre elles, Asos, Tessàlia i Atenes, on va ensenyar medicina (així ho narra Plató en Fedre, 270 b-c) i va adquirir una tan gran reputació, que fins i tot se li van atribuir un gran nombre d’obres que, en realitat, no va escriure. El conjunt d’aquestes obres constitueix l’anomenat Corpus Hippocraticum i està compost per uns seixanta escrits, encara que només una part d’ells correspon realment a l’escola de Cos i només uns pocs van ser escrits realment per Hipòcrates. No obstant això, la seva innovadora orientació el fan realment creditor de la fama que ha gaudit i de l’apel·latiu de pare de la medicina. D’entre els títols que probablement va escriure el propi Hipòcrates destaquen: L’antiga medicina; Les Epidèmies; El Pronòstic; Aires, aigües i llocs; La Malaltia sagrada; Aforismes i el famós Jurament. Altres textos importants van ser escrits pels seus deixebles, com La natura de l’home, que es deu a Polibi, deixeble i gendre d’Hipòcrates, i altres textos són molt posteriors, i fins i tot alguns són de l’escola de Cnidos, rival de la de Cos.

Va ser el primer que va separar la ciència mèdica de la religió i va fonamentar les seves bases sobre l’experiència i l’observació. Va rebutjar l’intent de fonamentar la medicina en la cosmologia i, menys encara, en els mites o en la religió. D’altra banda, tampoc va concebre la ciència mèdica com a estudi de l’essència humana, sinó com a estudi del ser humà entès com a cos físic concret, i el tractament del qual havia d’efectuar-se apel·lant a l’experiència concreta. En aquest sentit, va atacar la superstició i el xarlatanisme que consideraven algunes malalties -l’epilèpsia, per exemple, anomenada malaltia sagrada - com a fruit de possessions. Per a Hipòcrates, l’epilèpsia era només un trastorn del cervell degut, com qualsevol altra malaltia, a desequilibris o desproporcions entre allò sec-humit, i calent-fred. Els precedents de la seva concepció van ser l’escola pitagòrica d'Alcmeó de Crotona i l’escola atomista de Demòcrit. També van influir sobre ell alguns aspectes de la filosofia d'Heràclit i d'Anaxàgores.

La doctrina dels humors

A més de considerar que les malalties tenen un caràcter natural i no sagrat, Hipòcrates va defensar la teoria dels quatre humors: la salut i la malaltia són producte de la proporció o desproporció entre els quatre humors: la sang, la bilis groga, la bilis negra i la flegma, que estan en relació amb les quatre estacions de l’any, amb el clima, l’ambient hidrològic, geogràfic i climàtic (veure imatge) Per això, encara que utilitza la concepció d'Empèdocles dels quatre elements, combat als qui en la vella medicina atribueixen la salut o la malaltia, de manera excessivament general, a les proporcions dels seus elements, sense atendre que, com va dir Anaxàgores, tot està en tot i tot està barrejat. Inclou, entre les influències ambientals, l’entorn social i polític i defensa que una societat democràtica, pel fet que dóna més responsabilitats a l’individu, fomenta la salut, mentre que les monarquies (Hipòcrates pensava especialment en les asiàtiques) al no fomentar iniciatives individuals, debiliten el caràcter i la salut. Al seu torn, també va considerar que els quatre humors i les seves proporcions relatives determinen el temperament dels individus. Va donar, també, una especial importància al pronòstic i a l’alimentació.

Finalment, és també ben coneguda la seva concepció ètica segons la qual la medicina està sempre en funció de la curació del malalt. El jurament hipocràtic, codi deontològic de la professió mèdica, recull aquesta alta consideració ètica del quefer mèdic. És costum que encara avui els llicenciats en medicina pronunciïn aquest jurament.

A més de la immensa influència que va exercir en medicina (especialment en Galèi altres grans metges de l’antiguitat), l’obra d’Hipòcrates també va influir en molts filòsofs, especialment en Sòcrates, en Plató i en Aristòtil.

Es denomina hipocratisme a la tradició mèdica establerta per Hipòcrates i la seva escola.

 


 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.