Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gramsci, Antonio (1891-1937) HIST.


Pensador marxista italià, nascut a Ales, Sardenya. De família modesta, aconsegueix matricular-se gràcies a una beca a l'universitat de Torí, però abandona els estudis el 1914 per dedicar-se a la militància política. Descontent del socialisme, és un dels creadors del partit comunista italià, el 1921, després d'haver fundat, amb Palmiro Togliatti i altres, «Ordine Nuovo», revista setmanal -la divisa de la qual era «Dir la veritat és revolucionari»- que va passar després a ser quinzenal. Escollit diputat i secretari general el 1924, va dirigir l'òrgan del partit comunista, «Unità. Quotidiano degli operai e dei contadini». Arrestat el 1926, va ser condemnat el 1928 per un tribunal feixista a 20 anys de presó, i va morir en una clínica de Roma, atorgada ja la seva llibertat, però sense haver-la aconseguit de fet. El fruit de les seves lectures a la presó, que li van servir com a aprofundiment i maduració teòrica davant la principal de les qüestions polítiques a què s'enfrontava el partit comunista -les idees de la Internacional comunista i la seva pròpia orientació cap a un partit partícip del lliure joc democràtic-, és comentat per ell mateix en els seus Lettere dal carcere [Cartes des de la presó].

Des d'un punt de vista estrictament filosòfic, oposa la seva «teoria de la praxi», o «historicisme absolut», que és el que es va anomenar historicisme en la bibliografia marxista, específica i durament criticat per Althusser en Per llegir El Capital, a l'historicisme metafísic de Croce. La història només es comprèn amb el mètode dialèctic, a saber, amb la consciència de les contradiccions reals de la societat, i el marxisme no pot concebre's més que com una filosofia de la praxi; a una consciència revolucionària segueix la praxis, o transformació de la societat mitjançant l'accés al poder d'una classe emergent. La seva teoria de la «hegemonia» precisa les condicions polítiques en què una classe pot erigir-se en subjecte històric de la transformació social, com a classe dirigent; això no és possible si es parteix només d'una consideració de l'Estat com un poder repressiu; l'Estat no sols domina, no sols és aparell polític, o dictadura, sinó que posseeix una autèntica hegemonia en molt diversos ordres i àmbits, que poden rebre l'apel·latiu de societat civil. El domini polític és conseqüència de l'hegemonia que s'aconsegueix en un grup social i no al revés; el grup social és primer hegemònic i després dominant. Aquestes teories són una revisió del paper atorgat a l'estructura econòmica en el desenvolupament de la societat, per reconèixer la importància dels elements supraestructurals.

D'aquí la funció dels intel·lectuals i la que ha d'exercir el partit. A l'intel·lectual competeix aconseguir que les masses obreres cobrin consciència de la seva missió històrica i no ha de ser un mer investigador, sinó un dirigent del partit, el que ha de comprendre la interrelació entre societat política i societat civil. El partit, al seu torn, és l'organisme que representa vitalment els vertaders interessos de la classe obrera i cal considerar-ho com el «modern príncep», amb totes les atribucions que Maquiavel atorga al seu.

Obres
 
Lettere dal carcere, Einaudi, Turín 1947, 1965.

Quaderni dal carcere, 4 vols., Einaudi, Turín 1975.

Traduccions catalanes i castellanes:

La formación de los intelectuales, Grijalbo, México 1967.

El príncep modern, Edicions 62, Barcelona 1967.

Introducción a la filosofía de la praxis, Península, Barcelona 1970.

Antología, Siglo XXI, Madrid 1974.

Cartas desde la cárcel, Cuadernos para el diálogo, Madrid 1975. (selección de textos sobre Il materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce).

La alternativa pedagógica, Nova Terra, Barcelona 1976.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.