Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Galilei, Galileu (1564-1642) HIST.

Matemàtic, físic, astrònom i filòsof italià, nascut a Pisa. El principal iniciador de la revolució científica i de la ciència moderna. Als 10 anys la seva família es trasllada a Florència, on s’instal·la. Estudia medicina, per voluntat paterna, a l’universitat de Pisa, però el seu vertader interès el constitueixen les matemàtiques, l’estudi de les quals inicia, l’any 1584, amb Ostilio Ricci, deixeble de Nicola Tartaglia, i les seves aplicacions a la física, com a manifesta el seu primer estudi sobre hidrostàtica, publicat el 1586 amb el títol de La Bilancetta [La balanceta]; mentrestant, dóna classes particulars de matemàtiques a Florència i Siena.

El 1589, és nomenat professor de matemàtiques a l’universitat de Pisa; dóna classes particulars per completar un sou misèrrim, i redacta el seu primer escrit sobre el moviment dels cossos, De ‘motu’, de contingut aristotèlic, encara que crític i sota la influència de la física d’Arquímedes. Per aquesta època inicia investigacions experimentals i observa el comportament de cossos en caiguda lliure (la tradició dirà des de la torre inclinada de Pisa). El 1592 obté la càtedra de matemàtiques a la universitat de Pàdua i millora la seva situació econòmica pel nombre més gran de classes privades que se li ofereixen en estar prop de Venècia i, igual que Kepler, es dedica a escriure horòscops, en els que no creu. Inventa el compàs geomètric i militar (cercle proporcional) i redacta un tractat que explica el seu ús i explota la seva comercialització; escriu un tractat sobre fortificacions i un tractat de cosmografia ptolemaica. El 1597, en sengles cartes a Jacopo Mazzoni i a Kepler, es declara copernicà convençut.

La notícia de l’aparició d’una estrella «nova», el 9 d’octubre de 1604, assenyala el començament del seu interès per l’astronomia. Dóna tres conferències sobre el significat antiaristotèlic que aquella aparició implicava i les seves opinions són criticades anònimament per Cesare Cremonini, col·lega seu a l’universitat, que defensa una interpretació totalment aristotèlica del fenomen. Contra ell escriu una dura rèplica, però els successos astronòmics no confirmen les seves hipòtesis, i Galileu deixa d’interessar-se momentàniament per l’astronomia copernicana. Reprèn la discussió, el 1606, contra un escrit de Ludovic delle Colombe, que comenta l’aparició de «nova» en sentit aristotèlic. En aquesta discussió el tal delle Colombe esmenta l’existència d’una lent amb què es podia observar estrelles.

Portada del Sidereus Nuncius

El 1609 -any en què desenvolupa una prova correcta de la llei de la gravitació i estudia els principis de la mecànica i la resistència dels materials- li arriben notícies sobre l’existència del telescopi. Es construeix un, amb el que examina el cel a la recerca de proves contra l’astronomia aristotèlica (veure text ). Observa l’existència de muntanyes a la Lluna, multitud d’estrelles invisibles a simple vista, els planetes mediceus (llunes de Júpiter) i, més endavant, l’aparença tricorpòria de Saturn, la presència de taques solars i les fases de Venus. L’observació dels astres mediceus representa la primera defensa pública de la teoria de Copèrnic (veure text). Els resultats exposats i publicats en Sidereus Nuncius (1610) -que dedica al Gran Duc de Toscana, Cosme II de Mèdicis, cosa que facilita el seu nomenament com a primer matemàtic de Pisa i primer matemàtic del Gran Duc de Toscana, amb un sou ja considerable de mil escuts florentins-, aixequen dures reaccions en contra per part de filòsofs aristotèlics i astrònoms, que ridiculitzen les observacions com a il·lusions òptiques o enganys. Kepler, l’excepció, mostra entusiasme pels descobriments i els creu vertaders; i així se’l fa saber a Galileu.

El descobriment, sobretot, de les fases de Venus el considera Galileu com una prova concloent dels girs de Venus entorn del Sol i com una corroboració del sistema de Copèrnic (veure text); a aquest argument afegeix, per a major probabilitat, el dels eclipsis dels planetes de Júpiter, el càlcul de les velocitats i distàncies dels planetes al Sol i, en últim terme, cap a 1616, l’argument (erroni) de les marees.

Enormement interessat tant a desacreditar la física aristotèlica com a acreditar la veritat del copernicanisme, inicia una intensa campanya de difusió dels seus descobriments. La seva oposició a l’aristotelisme es converteix en un conflicte entre la ciència i la fe, paradigma de tots els conflictes semblants posteriors.

Quan Galileu arriba a Roma l’1 d’abril de 1611, és rebut amb honors pel papa Pau V, és anomenat membre de l’Acadèmia dei Lincei i els jesuïtes astrònoms i matemàtics del Collegio Romano celebren la seva arribada. El cardenal Bellarmino demana informes a Christopher Clavius sobre la fidelitat de les observacions. El cardenal Maffeo Barberini lloa públicament Galileu (més endavant, com a Urbà VIII papa, serà el seu pitjor adversari). Galileu compte, a més a més, amb alguns deixeble directe o amic, com Benedetto Castelli i Piero Dini. Alguns liberals, com Cremonini s’oposen a les experiències i observacions de Galileu, només per fidelitat als seus principis de sempre.

Pàgina del Sidereus NunciusEnfront de Galileu hi ha, no obstant això, un exèrcit d’aristotèlics, de no massa categoria, salvatges i dogmàtics, disposats a llançar-li damunt la Santa Inquisició a la mínima sospita d’heretgia.

El 14 de desembre de 1613, Benedetto Castelli, matemàtic de Pisa i deixeble i amic de Galileu, escriu a aquest sobre una reunió a què assisteix, junt amb filòsofs i teòlegs, en la Cort del Gran Duc de Toscana, on se li planteja, en pregunta directa feta per la Gran Duquessa, la qüestió de si les doctrines copernicanes estan o no d’acord amb les Escriptures. Castelli opina que les coses científiques han de solucionar-se per vies exclusivament científiques.

Galileu li contesta amb la seva carta del 21 de desembre de 1613, abundant en aquestes raons (veure text). Després d’afirmar, com a declaració de principis, que les Sagrades Escriptures no poden equivocar-se, sosté que només poden fer-ho els qui les interpreten atenint-se a un sentit literal; el sentit literal cal deixar-ho exclusivament als afers que són de fe («ex fide»); per a la resta de coses, que la «experiència sensible» o les «demostracions necessàries» fan evident o vertader, no ha d’acudir-se a l’Escriptura per mostrar una possible discordança: com dues veritats no poden contradir-se, els qui interpreten l’Escriptura han de trobar, per a aquests afers que no són de fe, el vertader sentit d’acord amb les conclusions de l’experiència o de la raó; que ningú comprometi, perquè, a l’Escriptura amb interpretacions que puguin oposar-se a la ciència; que qui acudeixi a ella es limiti a qüestions de fe. Es remet, després, al conegut passatge de Josuè (10, 12-13; veure cita), no per demostrar que no ha d’entendre’s literalment, sinó per observar que, si s’interpreta en sentit literal, només la hipòtesi copernicana fa intel·ligible el text; en l’hipòtesi ptolemaica, detenir el sol significaria escurçar el temps de l’ocàs. Els esdeveniments compliquen la situació (veure cronologia del procés). Galileu afegeix a aquesta carta altres: dos a Piero Dini i una última Carta a la gran duquessa Cristina (cap a 1615); el conjunt d’elles rep el nom de Cartes copernicanes, i representa el primer conflicte entre heliocentrisme i religió.

En la Carta a la gran duquessa Cristina defensa clarament la hipòtesi heliocèntrica i al seu autor Copèrnic contra els qui addueixen que aquesta teoria va en contra de diversos passatges de la Bíblia. Afirma, novament, que l’Escriptura és infal·lible en coses de fe, i que no sempre ha d’entendre’s en sentit literal, però que, en qüestions de «experiències sensibles i demostracions necessàries», no ha de començar per consultar-se el sentit literal de l’Escriptura. Concedeix, no obstant això, més que en la carta a Castelli: no cal reservar a l’Escriptura només el que és de fe, també se li pot concedir superioritat d’opinió en aquelles coses humanes que no pretenguin ser un saber demostratiu; però aquest no és el cas de l’astronomia, per a la que Déu, autor de totes les veritats, ens ha donat ulls i raó. A l’Escriptura no li importa precisar si el cel es mou o no, o si la terra és una esfera o un pla; li importa ensenyar com es va al cel, no com va el cel. En cap mode ha de permetre’s que ningú comprometi el sentit dels textos de l’Escriptura, màximament en qüestions tan discutides des de Pitàgores a Copèrnic; que autors de poca importància s’atreveixin a adduir l’Escriptura en contra d’opinions científicament fundades, com són els seus propis descobriments astronòmics, per obligar a defensar com a vertaderes opinions que van en contra de la ciència, suposa sense més anul·lar la possibilitat de tota ciència i del mateix esperit científic.

Admet Galileu que pot no haver-hi consens entre la raó i les Escriptures, però en aquest cas cal distingir:

Només és condemnable allò que no està demostrat com necessari; als teòlegs, incumbeix, doncs, no als científics, provar que el que la ciència diu (si s’oposa a l’Escriptura) en realitat no està necessàriament demostrat (veure text). Galileu està reclamant la llibertat de pensament intel·lectual i l’autonomia de la ciència respecte de la fe. Ha desplaçat, en expressió d’Arthur Koestler, el «pes de la prova»; són els teòlegs, no ell, els qui han de provar que no hi ha suficients arguments en favor del copernicanisme. Per a Galileu sí que n'hi havia: en realitat, els estava buscant frenèticament, i va creure tenir l'argument definitiu amb la seva teoria sobre la marees (1616).

El programa intel·lectual de Galileu xoca de front amb les autoritats eclesiàstiques. Galileu és condemnat per la Inquisició, però els fets, la ciència i la història li han donat la raó.

El 24 de febrer de 1616, una comissió del Sant Ofici desqualifica l’afirmació que el sol sigui el centre del món i estigui quiet i que la terra no sigui el centre del món i es mogui (veure cita), i el 5 de març de 1616 la Congregació del Sant Ofici declara sobre la «falsa doctrina pitagòrica» contrària a la Sagrada Escriptura, a saber, que la terra es mou i que el sol està quiet, ensenyada per Nicolás Copèrnic, que el llibre De revolutionibus, que s’exposa, ha de considerar-se suspès de publicació -posat en l’Índex de llibres prohibits- mentre no es corregeixi, així com es prohibeix, condemna i suspèn tot llibre o doctrina que parli en idèntic sentit (veure cita).

El papa ordena el cardenal Bellarmino que adverteixi Galileu que abandoni els seus punts de vista copernicans (26 de febrer de 1616; veure cita).

El silenci de Galileu dura fins el 1623 -només anònimament interromput per la discussió amb els jesuïtes del Collegio Romano sobre els cometes de 1618, l’explicació dels quals Galileu refuta, utilitzant el nom d’un amic seu, Mario Guiducci- quan, electe ja papa el cardenal Maffeo Barberini, amb el nom d’Urbà VIII, els temps sembla que en principi han de millorar; publica L’assajador (1623), que dedica al nou papa, i manté amb ell successives i amistoses entrevistes. El 1624 escriu una Rèplica a Ingoli, anticopernicà, per aquelles dates anomenat secretari de la Congregació de Propaganda Fide, però se li desaconsella la seva publicació.

Galileu escriu L’asajador amb l’única finalitat de desprestigiar el sistema de Tycho-Brahe, defensat i difós pels jesuïtes del Collegio Romano com a via de compromís: no era aristotèlic i no contradeia a la Bíblia; l’ocasió se la brinda el llibre del jesuïta Orazio Grassi, qui, amb el pseudònim de «Sarsi», publica Libra astronòmica ac philosophica (amb l’equívoc buscat entre «llibres» i «balança»). En ell, a banda d’una desastrosa hipòtesi sobre els cometes, es troba la professió de fe de Galileu en la ciència moderna i la descripció de les seves característiques: aquella que sap llegir el llibre de la natura escrit en llenguatge matemàtic (veure text).

Per aquesta mateixa època Galileu comença a treballar en el que serà la seva defensa més manifesta del sistema copernicà, el Diàleg, aconsellat pel mateix papa Urbà VIII que li reclama que exposi les seves idees cosmològiques per escrit, observant, clar està, el decret de 1616. El llibre l'acaba el 1630 però solament apareix, després de diversos problemes de censura i impremta, el 21 de febrer de 1632, a Florència. Dels seus tres personatges, Simplici i Salviati, defensen respectivament el sistema aristotèlic i el copernicà, mentre que Sagredo, és la persona de bon judici que hi ha entre l’un i l’altre.

El llibre està escrit en italià perquè es dirigeix al públic culte en general i tracta d’atreure al lector a la teoria heliocèntrica, que presenta com més correcta.

Simplici és el personatge tradicional i aristotèlic que addueix raons proposades per filòsofs de l’època i fins exposa un argument utilitzat pel propi Urbà VIII; el detall va ser aprofitat pels enemics de Galileu, que argumenten que el «posa en boca d’un badoc». L’argumentació a favor del sistema copernicà, que enfronta al ptolemaic, ha de fer-la Galileu ex suppositione, això és, com si es tractés d’una simple hipòtesi matemàtica dels moviments planetaris (veure text). Sigui perquè tal plantejament hipotètic va semblar a les autoritats eclesiàstiques un mer artifici de dissimulació d’una vertadera defensa del copernicanisme, sigui que en veritat el papa Urbà VIII se sentís caricaturitzat per Galileu en posar aquest en boca de Simplici una opinió seva, o per tot això i moltes altres raons més, Galileu és jutjat i condemnat; el càstig implica l’abjuració de la teoria heliocèntrica (veure text), la prohibició del Diàleg, la privació de llibertat segons el parer de la Inquisició (arrest domiciliari) i algunes penitències de tipus religiós.

La tradició ha inventat magníficament que, en aixecar-se Galileu després de romandre agenollat per a l’abjuració, va copejar amb força el sòl amb el peu exclamant: eppur si muove! [no obstant això, es mou].

Durant els anys següents, Galileu arrestat domiciliàriament, malalt i gairebé cec, reuneix tots els seus apunts sobre mecànica, en els que havia treballat durant vint anys. El resultat són les Consideracions i demostracions matemàtiques sobre dues noves ciències, publicades en l’Editorial Elzevier, de Leiden (1638), amb l’advertència que es fa «contra la voluntat de l’autor», truc utilitzat per escapar a la vigilància dels inquisidors. La gran aportació de Galileu en aquesta obra està en la tercera i quarta jornades, de les quatre en què la divideix, on es refereix a les lleis del moviment uniforme i accelerat i al moviment dels projectils, respectivament. És la seva gran obra científica.

Veure cosmologia galileana i altres termes relacionats

Obres

 


Cronologia del procés contra Galileu

  13.03.1610 Publicació del Sidereus Nuncius
  desembre  1613 Cristin de Lorena interroga Castelli sobre les idees de Copèrnic i la Bíblia
  21.12.1613 Carta de Galileu a Benedetto Castelli
  21.12.1614 Tommaso Caccini predica contra Galileu
  febrer / març 1615 El caremelita Paolo notonio Foscarini argumenta que el copernicanisme és compatible amb la Bíblia
  febrer de 1615 Carta de Galileu a Piero Dini
  20.03.1615 Caccini acusa a Galileu d'heretgia davant la Inquisició aportant com a prova la carta a Castelli i les Cartes sobre les taques solars.
  1615 Carta a la Gran Duquessa Cristina
  25.11.1615 La Inquisició examina les Cartes sobre les taques solars.
  desembre 1615 Galileu va a Roma per aclarir la situació
  8.01.1616 Galileu redacta el Discurs sobre les marees
  24.02.1616 na comissió del Sant Ofici dictamina que l'heliocentrisme és absurd i herètic, i l'afirmació segons la qual la terra es mou, és absurda i errònia
  25.02.1616 El Papa ordena a Bellarmino que amonesti Galileu
  26.02.1616 Amonestació de Galileu
  5.03.1616 La Congregació de l’índex prohibeix el llibre de Foscarini i suspèn el De revolutionbus de Copèrnic
  25.05.1616 Bellarmino certifica que Galileu no ha hagut d'abjurar
  6.08.1620 Maffeo Barberini, amic de Galileu, és elegit Papa amb el nom d'Urbà VIII
  octubre 1623 Galileu publica L'assajador
  primavera 1624 Galileu és rebut amistosament pel Papa
  8.06.1624 Galileu explica al Príncep Cessi que sap que el Papa està preocupat perquè els "heretges" alemanys admeten idees de Copèrnic, i que el Papa opina que l'Esglèsia solament ha condemnat Copèrnic com a temerari
  16.03.1630 Castelli explica a Galileu que, segons Campanella, alguns alemanys disposats a convertir-se se escandalitzen davant la prohibicíó de Copèrnic
  21.02.1632 Publicació dels Diàlegs.
  estiu 1632 Es constitueix una comissió per investigar els Diàlegs de Galileu
  setembre 1632 Es porta el cas a la Inquisició
  17-12.1632 Els metges certifiquen que Galileu està malalt
  30.12.1632 La Inquisició rebutja l’al·legació de l'enfermetat
  13.12.1633 Galileu arriba a Roma
  12.04.1633 Galileu és interrogat
  10.05.1633 Galileu presenta el certificat de Bellarmino
  21.06.1633 La Inquisició amenaça formalment Galileu amb la tortura
  22.06.1633 Condemna de Galileu. Tres dels deu cardenals no signen el document.
    Abjuració de Galileu

 


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.