Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Enesidem de Cnossos (s. I a.C.) [HIST].

Filòsof escèptic. Va néixer en Cnossos (Creta) i va ensenyar a Alexandria. En els seus vuit llibres de Discursos pirrònics va recopilar totes les doctrines divergents sobre cada punt per demostrar la impossibilitat d'assolir un saber verdader. Si existeixen sensacions diverses per als diversos homes o per a diverses circumstàncies, com distingir entre les verdaderes i les falses? Com distingir també entre les diverses creences i opinions humanes? Per això, va propugnar la suspensió del judici o ¥B@PZ (epokhé) com la millor actitud del savi per atansar la impertorbabilitat o GJ"D">\" (ataràxia).

Es va acostar també a la filosofia de l'esdevenir d' Heràclit i va acceptar la identitat dels contraris, fonament de tot relativisme i de l'escepticisme.

Veure també:

 http://www.alcoberro.info/esceptic.htm

http://www.geocities.com/asarsanedas/hel.htm

 


«L’obra d'Enesidem ens és bastant ben coneguda, gràcies al resum dels seus Discursos pirrònics, que el bizantí Foci va conservar en la seva Biblioteca (cod. 212). S'hi veu Enesidem entestat sobretot a separar-se dels acadèmics del seu temps (sens dubte Filó de Larissa) que, tot i combatre els estoics i dogmatitzar sobre la virtut i el vici, l'ésser i el no-ésser, són estoics ells mateixos. La finalitat del llibre és demostrar que el savi pirrònic aconsegueix la felicitat fent-se el càrrec que no percep res amb certesa, ni per la sensació, ni pel pensament, i s'allibera així dels continus disgustos i preocupacions que afecten els adeptes de les altres sectes. L'escepticisme és doncs, també ell, una escola de felicitat i d'ataràxia. Els Discursos seguien en detall les filosofies dogmàtiques; buscaven amb curiositat els arguments contraris relatius als principis de la física (agent i pacient, generació i corrupció, moviment i sensació), al mètode d’aquesta mateixa física (buscant si els fenòmens són els signes de les reali­tats amagades, i si es pot copsar un lligam de causalitat), i finalment als principis de la moral (el bé i el mal, les virtuts, el fi).

Sext ens ha conservat alguns detalls d’aquesta argumentació. Enesidem, per exemple, deia que tota generació és impossible, sigui quina sigui la hipòtesi en què hom se situï. El cos no pot produir el cos, tant si roman en si mateix (perquè només produeix aleshores ell mateix), com si s'uneix a un altre; perquè si un cos, unit a un segon, en produeix un tercer, no hi hauria aleshores cap raó perquè aquest, unit a un segon, en produís un tercer, i perquè aquest, unit a un dels altres dos, no en pro­duís un quart, i així fins a l'infinit. L'incorporal (en el sentit estoic del mot, com a buit, lloc o temps) no pot produir l'incorporal; perquè és incapaç per definició d'ac­tuar i de patir. El cos no pot produir l'incorporal, ni l'incorporal, el cos, no més que d'un plàtan no ve un cavall. Com es veu, la generació (és el sobreentès de tota aques­ta argumentació) sempre és comparada a la producció de l'ésser viu.

Coneixem també els seus vuit arguments o trops contra les causes. Hom les busca en l'invisible? Com podria el visible testimoniar (és la paraula del dogmatisme epicuri) en favor d'un invisible del tot diferent d'ell, immutable i etern, quan és passatger? Amb quin dret es pot portar a la unitat d'una mateixa substància (com l'àtom) les causes de fenòmens tan múltiples? Com es pot atribuir a l'ordre del món (com fa l'epicuri) a unes causes que actuen a l'atzar? Per què concebre (sempre segons el mètode dels epicuris) les accions i les passions de les coses invisibles segons el model de les coses visibles? Per què es vanen, com fan, de seguir les impressions comunes i reconegudes per tots, quan tenen hipòtesis força especials sobre els elements? Amb quin dret es pot restringir les causes amagades, per exemple les dels meteors, a aquelles que són d’acord amb les nostres hipòtesis? Per què cal contradir alhora les aparences i les seves pròpies hipòtesis, admetent causes tals com la declinació? És evident que tota aquesta crítica té per objectiu l'epicureisme.

Contra els signes, Enesidem preguntava com és que, si, segons la definició estoica, «els signes són antecedents visibles i coneguts de tothom destinats a descobrir un conseqüent amagat», les coses significades no són igualment semblants per a tots. Per què per exemple la rojor i la humitat de la pell, la rapidesa del pols, són, per a diversos metges, símptomes de coses força diferents?"

Finalment, són coneguts els deu trops o marcs generals en els quals Enesidem, contra el coneixement sensible, amuntegava arguments que es van anar enriquint-se sense parar. El primer conclou, de la diferència dels òrgans entre els animals i l'home i dels animals entre ells, que cada espècie ha de tenir les seves sensacions particulars. Sext potser hi va afegir, de la seva pròpia collita, un desenvolupament sobre la superioritat de l'animal sobre l'home (62-77), que toca l'estoïcisme en el seu punt sensible. El segon conclou, de la diferència dels homes pel que fa al cos i l'ànima, la de les seves sensacions. El tercer mostra el desacord de les sensacions de diverses espècies entre elles, els diversos sentits que jutgen de manera diferent sobre el mateix objecte, i els objectes que poden tenir, ara més qualitats, adés menys que no en percebem. El quart mostra el desacord que hi ha entre les sensacions d'una mateixa espècie, segons quines siguin les circumstàncies (al.lucinació de la follia, del somni, edat, passió, etc.). Els trops cinquè, sisè, setè, vuitè i novè mostren de quina manera un sensible ens apareixerà diferent segons la seva posició o distància, segons que estigui o no barrejat amb d'altres, segons la seva qualitat, segons la seva relació amb el qui jutja o amb els altres sensibles, segons la seva raresa. El desè finalment ens fa veure com les lleis i els costums produeixen aparences diferents.

Els cinc trops que Sext atribueix a uns escèptics més recents, i Diògenes Laerci, a Agripa, no són de cap manera de la mateixa naturalesa que els d'Enesidem. El trop de la discordança funda la suspensió del judici sobre les divergències dels filòsofs entre ells i amb el vulgar. El de la regressió fins a l'infinit exigeix per a una afirmació una prova, per a aquesta prova una nova prova, i així fins a l'infinit. El del relatiu mostra el nostre judici depenent, no del que són les coses, sinó de les relacions que tenen tant amb nosaltres com entre elles. El de la hipòtesi exigeix, si es vol escapar de la regressió fins a l'infinit, que es comenci per una hipòtesi no provada. El del dial•lel ens mostra que si hom escapa al segon o al quart trop, és per caure en la demostració circular, on es pren com a principi la conseqüència. 1 tots aquests trops concerneixen no pas els sentits en particular, sinó més aviat els problemes i les recerques racionals. El mateix passa amb dos trops que esmenta Sext, en què dóna al dogmàtic l'elecció de plantejar al començament afirmacions, i aleshores aquestes manquen de proves, o bé de deduir-les d'unes altres afirmacions, i aleshores caiem en la regressió fins a l'infinit o dial·lel.»

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Émile Bréhier, Història de la filosofia, Vol. 1. Tecnos / UAB, Madrid, Bellaterra, 1998. pp. 293-294

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.