Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Empèdocles (ca. 483 - ca. 424 a.C.) HIST.

 Filòsof, místic, taumaturg i metge grec presocràtic. Va néixer a Agrigent, ciutat en la qual va ser un destacat dirigent de la facció democràtica. Després de marxar de la seva ciutat natal per motius polítics, Empèdocles (z+:B,*@68­H) es va establir al Peloponesi i va recórrer totes les ciutats de l’Àsia Menor com orador i mag, augmentant la seva fama de taumaturg. Segons la llegenda, per demostrar el seu caràcter diví i immortal, es va llançar al cràter de l’Etna, encara que, segons altres, va desaparèixer durant la celebració d’un sacrifici. L’aspecte extraordinari d’aquest autor va inspirar a Hölderlin una exaltada obra: Empèdocles, o de la bogeria.

Va escriure en vers (com Parmènides) i es conserven fragments de dues obres seves, que aparentment semblen contradictòries, ja que en una d’elles (Sobre la naturalesa) exposa una filosofia de tall naturalista, mentre que en l’altra (Poema lústric, o Purificacions) l’orientació és més aviat de tipus místic i semblant a l’orfisme. D’acord amb això, alguns autors han sostingut que la filosofia d’Empèdocles s’ha d’interpretar plenament com una guia d’iniciació als misteris òrfics però, actualment, es tendeix novament a sostenir-se que s’ha d’entendre el seu pensament com un intent de superar els problemes suscitats per la metafísica de Parmènides. De fet, en Sobre la naturalesa, intenta reconciliar les doctrines enfrontades dels eleates i les d’Heràclit. Empèdocles va acceptar dels eleatas la tesi de la immutabilitat del ser i la inexistència del no-ser. Temple de la Concòrdia a AgrigentD’aquesta manera, res pot deixar de ser, ja que el no-ser no és. No obstant això, va acceptar d’Heràclit la tesi de l’esdevenir, del perpetu fluir i del canvi continu. Per reconciliar aquestes dues posicions, va afirmar que totes les coses de l’univers estan constituïdes per quatre tipus de principis: terra, aigua, aire i foc, que ell va denominar arrels de tot i va identificar amb Zeus, Hera, Edoneo i Nestis. El naixement de les coses no és res més que la unió i combinació d’aquests elements, mentre que la mort és la seva separació. Però, en tot procés, les quatre arrels es queden inalterables. Així, podia coincidir amb Parmènides i negar que existís un autèntic naixement (adveniment al ser) i negar també la mort (entesa com deixar de ser): només existeixen unions i separacions de les arrels eternes. El monisme parmenidi dóna lloc, doncs, a un pluralisme.

A diferència del GDPZ (arkhé) dels milesis -que pensaven que l’esmentada arkhé es convertia a totes les coses i experimentava canvis qualitatius-, Empèdocles afirmava que aquestes arrels continuaven sempre qualitativament iguals i immutables, com correspon al que és, segons els eleates. Aquesta tesi és la que està en la base de la noció de element, entès com quelcom qualitativament immutable i intransformable, que posteriorment va desenvolupar Aristòtil (veure text).

Empèdocles també va preparar el camí a la posterior concepció aristotèlica d’una causa eficient, a l’assenyalar que allò que determina que aquests principis s’uneixin i se separin són dues forces a les quals denomina Amor (Afrodita o philía) i Odi (Neikos), respectivament. Així, a més d’entendre els principis del i’F:@H (cosmos) des d’una perspectiva material que es pregunta pels seus constituents (causa material, la denomina Aristòtil), introdueix la necessitat d’unes forces o causes (causa eficient en la terminologia aristotèlica) que actuïn sobre les arrels.

L’Amor i l’Odi actuen mecànicament: el primer tendeix a unir el que és diferent, mentre que el segon tendeix a separar-lo. Si predominés plenament l’Amor, la realitat tota seria com una esfera perfecta (tal com Parmènides i Melissos concebien el ser); si, en canvi, predominés completament l’Odi, el cosmos deixaria de ser tal per a esdevenir pur caos. Però tot està sotmès a un procés, de manera que l’evolució del món segueix uns cicles que es repeteixen eternament: al principi, per l’acció de l’Amor, tot està unit i compacte formant aquella esfera, no obstant, a poc a poc, va penetrant l’Odi i les partícules es van separant, formant les coses, fins que tot queda disgregat, moment en què comença a actuar de nou a l’Amor. El procés intermedi és el que origina el cosmos que coneixem, en què es mostra la varietat i la multiplicitat dels diferents éssers, que són manifestació de l’acció parcial d’aquelles dues forces. A més, Empèdocles va elaborar una teoria del coneixement, regida per la màxima que es coneix com la relació d’allò semblant per allò semblant, i en què afirma que les coses exhalen fluixos o efluvis pels seus porus, que són els que permeten el seu coneixement per contacte amb els sentits, que penetren fins al cor, al que considera la seu del pensament.

[Empédocles]

Aquesta explicació mecanicista del món (ja que no persegueix cap fi ni està orientada per res exterior a la physis mateixa) contrasta amb l’expressada en la seva altra obra, Les purificacions, on afirma, seguint la tradició òrfico-pitagòrica, l’existència de l’ànima que segueix un cicle de reencarnacions. L’esmentada ànima és un daimon d’origen diví que va ser expulsada del domicili dels déus per un pecat original, però que, si aconsegueix la purificació, podrà tornar al seu origen diví. No obstant, el contrast entre aquestes dues obres és més aparent que real, doncs en la seva concepció cíclica, dominada per l’alternança de l’Amor i de l’Odi, es va gestant un procés evolutiu en què els diferents éssers passen per diverses etapes, fet que encaixa amb la defensa de la metempsícosis.



Enllaços a Internet:

http://www.webdianoia.com/presocrat/empedocles.htm

http://clientes.vianetworks.es/empresas/lua911/html/Bachi2/Presocraticos/Apuntes%20Presocraticos/Fisicos%20V/Empedocles/empedo.html

http://www.luventicus.org/articulos/02A034/empedocles.html

http://www.utm.edu/research/iep/e/empedocl.htm

http://history.hanover.edu/texts/presoc/emp.htm

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.